BarcelonaAmb vista a les pròximes eleccions, hi ha candidatures que fan por, n’hi ha que són perfectament viables i civilitzades, i n’hi que no solament poden moure a la rialla, sinó que ens podrien causar la mort per un excés de riure. L’articulista minuciós no dirà als lectors quines corresponen a cada grup; així cadascú considerarà pel seu compte quins candidats el fan riure, quines candidatures el mouen a rumiar com ha de decidir el seu vot, i quines li desperten angoixa.
Riure, al capdavall, és una virtut que només posseïm els éssers humans i, a causa d’aquesta exclusivitat, ha estat objecte de moltes pàgines literàries. Homer fa riure alguns personatges amb allò que es va acabar anomenant “el riure homèric”; a Roma, Catul parla del riure al Carmen 39; Rabelais fa riure contínuament; John Donne arriba a escriure, a Paradoxes i devocions, que “a un savi se’l reconeix perquè riu molt” –així passava a Catalunya temps enrere–; els opòsits riure-plorar són matèria del sonet VIII de Louise Labé; La Bruyère en parla als seus Caractères; Baudelaire té tot un opuscle sobre el riure; Bergson en té un llibre sencer; Freud va parlar del riure i la seva relació amb l’inconscient en un llibret de gran interès; Thomas Mann n’escriu pàgines brillants al seu Doktor Faustus; al capítol cinquè de De finibus, Ciceró lamenta el cas d’un home que no reia mai.
Però hi ha uns quants estudiosos que han detectat en la història de la literatura i de la filosofia homes i dones que, de tant riure, hi van perdre la vida: aquest va ser el cas de Quiló d’Esparta, Zeuxis, Filemó, Filípedes, Crisip, l’Aretí i Lady Fitzherbert.
Entre els esmentats, els lectors, que possiblement tenen a casa les obres de Llucià de Samòsata –un dels grans precedents de la literatura irònica, paròdica i satírica–, hi trobaran explicat el cas de Filemó: “Tenia noranta-set anys i estava estirat en un llit, descansant. En veure que un ase es menjava les figues que li estaven destinades a ell, va rompre a riure; va cridar el seu criat i, amb grans i contínues riallades, li va dir que, de passada, li donés a l’ase vi del més pur, i de tant riure encara més, es va morir ofegat”.
Desitgem de tot cor que el riure que desperten algunes candidatures i alguns candidats a les pròximes eleccions no porti cap lector nostre a aquesta mala fi.
