BarcelonaThomas Mann va deixar escrit al seu testament que no volia que els seus diaris es publiquessin fins vint anys després de la seva mort: volia protegir la intimitat de moltes persones que hi citava i no volia que certes indiscrecions posessin en perill la seva fama. Els diaris van començar a aparèixer en la llengua original l’any 1976.

Els lectors de seguida van adonar-se que aquells diaris tenien un interès escàs: Mann hi parla sobretot dels seus mals de panxa i altres incomoditats, del problema que tenia per trobar calçotets ni massa grans ni massa petits adequats als seus atributs, els puros que fumava abans de ficar-se al llit, els esmorzars amb ous passats per aigua, els passejos amb la seva dona o amb el gos, les visites, els viatges que feia i moltes altres petiteses. Coses més importants, com la seva crítica als polítics de la República o l’ambigüitat amb què va considerar la qüestió jueva abans de l’Holocaust, no van quedar prou reflectides en els seus diaris; sí, amb cautela, la seva passió pels jovenets (l’eros dòric), extrem que la seva dona intuïa, possiblement, abans i tot de casar-se amb ell. No és pecat.

Per això hem de celebrar que Colm Tóibín, que va viure a Barcelona entre el 1975 i el 1978, hagi escrit un llibre, El mag (Amsterdam/Lumen), en què omple, amb tots els documents i biografies que ha consultat, les llacunes que Mann va deixar en els seus diaris per prudència, per vergonya, o per covardia.

Entre aquests temes, atesa l’homosexualitat desinhibida de Tóibín, aquest no oblida, ans al contrari, presentar-nos nuament les passions amagades de Thomas Mann: per exemple el fet que la història de Tadzio narrada a La mort a Venècia, cosa que ja se sabia, procedeix d’una passió viscuda per ell mateix, un any abans, també al Grand Hotel des Bains, al Lido. No hi manca, per amor d’objectivitat, l’oscil·lant pensament de Mann en matèria política: només va dedicar una línia a l’ascens de Hitler al poder, i no gaire comentaris més sobre els avatars i barbaritats de la Guerra Mundial.

Tot i que ja disposem de mitja dotzena de biografies de Thomas Mann en diverses llengües, aquesta biografia novel·lada de Tóibín humanitza pròpiament la persona de l’escriptor alemany, respecta –no pot ser d’altra manera– l’obra literària immensa de l’escriptor, però també ens explica, amb més claredat que no va fer-ho Mann, els desficis de la seva llarga vida i les contradiccions del seu pensament polític.