BarcelonaEl “kit de supervivència per a escriptors” que Grup 62 ha regalat aquest Sant Jordi a la gent del gremi consta d’un bolígraf, una llibreta, una motxilla, una ampolleta d’aigua, una tassa reutilitzable i una mascareta que ningú estrenarà. Hauria fet més servei un paraigua plegable, però s’entén que els editors no volguessin cridar el mal temps. També hauria anat bé un blíster d’antihistamínics, perquè els plàtans barcelonins i el vent han repartit a l’engròs esternuts, goles irritades, ulls plorosos i tot el catàleg de símptomes de l’al·lèrgia primaveral.

Jardí de l’Ateneu Barcelonès. Jordi Foz, secretari general de Cultura, ha sortit de casa ben equipat: em dona mig d’amagat una pastilla que m’ajudarà a combatre els efectes del pol·len. La presidenta Isona Passola comenta en petit comitè que un dels cambrers és molt més guapo del que semblava, ara que l’ha pogut veure desemmascarat. La consellera Natàlia Garriga confessa que s’està tornant a estudiar la fesomia de les persones del sector, perquè a molts els va conèixer amb mascareta i n’hi ha que canvien força a cara descoberta. També té un aspecte diferent un dels autors més sol·licitats de la jornada: l’exlíder de Podemos, Pablo Iglesias. Sense cua (però provocant cues) i en persona, és difícilment reconeixible. “Vaig coincidir amb Pedro Jota Ramírez en una tertúlia i em va prendre per un becari”, explicava Iglesias a la consellera divendres, en una festa prèvia a la diada. Abandonar el poder rejoveneix, això és així.

A l’Ateneu té lloc la tradicional lectura en veu alta, amb textos de Gabriel Ferrater, Joan Fuster i Guillem Viladot, tres patums que haurien fet cent anys aquest 2022. Carme Forcadell ens anuncia que llegirà un fragment d’un tal Guillem Fuster i el lapsus m’empeny a imaginar com seria un híbrid entre els dos homenots. A l’hora de sortir a recitar, trio un poema breu i sarcàstic de Guillem Viladot: “Va deixar dit / que a la làpida del nínxol / hi esculpissin / aquest epitafi:/ Per arribar aquí / no calia tanta feina”.

La pedregada del migdia m’enxampa a la superilla del passeig de Gràcia. La notícia trista: les paradetes per terra i els llibres fets malbé. La imatge poètica: quan surt el sol a la una i onze minuts, l’astre rei és rebut amb un aplaudiment col·lectiu que recorda el que dedicàvem al personal sanitari cada dia a les vuit del vespre ara fa dos anys. Avui ens volem creure que la pandèmia ha quedat enrere i ens petonegem com abans, amb alegria i certa inconsciència. “Encara provocarem una variant literària del virus –especula l’escriptora Care Santos, a qui sovint confonen amb Lolita Bosch–. Pobres dels qui l’agafin!”.

El còctel de can 62 a l’Hotel Comtes de Barcelona es fa sota cobert. En un rampell d’optimisme, el director editorial del grup, Emili Rosales, ha demanat a mig matí que el traslladessin al terrat:per sort, no li han fet cas. La pregunta del dia entre escriptors no és si han signat gaires llibres, sinó si s’han mullat. Vicenç Villatoro interpreta la pedregada com una mena de maledicció divina. “Déu és massa benèvol”, li diu Lolita Bosch (o és Care Santos?). Però avui no som aquí per fustigar-nos sinó per celebrar que Sant Jordi torna a fer cara de Sant Jordi. “Ja has fet pipi?”, pregunta l’editora Glòria Gasch a Empar Moliner a les quatre, quan toca reprendre la marató de signatures. “Doncs vinga, a fer pipi!”. No m’estranyaria que l’any vinent el kit de supervivència inclogués una gibrelleta.