Arran de la mort de Josep Lluís Núñez els mitjans s’han omplert de titulars escrits i radiats que remarcaven que era “el president més longeu del Barça”. És una informació exacta. Núñez va morir als 87, Llaudet als 86 i Montal als 82. Si no m’equivoco, són els tres més longeus. Passa, però, que la frase no pretenia dir el que deia: no pretenia dir que Núñez era el president del Barça que havia viscut més anys. El que volia dir és que era el que havia estat més anys a la presidència.

Aquestes extensions (o més aviat desplaçaments) de significat no són un fenomen inhabitual en les llengües. I menys en el llenguatge esportiu. En altres tastos m’hi he referit.En esports es fa servir desfeta com a sinònim de derrota, tot i que en tot cas seria una derrota humiliant. I duel com a sinònim de partit, tot i el seu vincle amb l’honor ultratjat. Són sinonímies abusives i empobridores provocades per la dèria de no repetir paraules en cròniques en què el tema és molt reiteratiu. En altres casos, l’abús és hilarant, com quan es pretén que ensarronada vulgui dir encerrona.

Longeu ve del llatí longaevus i té el sentit etimològic de llarg ( longus ) en el temps ( aevum ). Però aquest aevum també vol dir temps de vida i fins i tot edat. Potser per això en català i castellà té només el sentit d’haver arribat a una edat avançada.És com defineixen aquest adjectiu el GDLC i el D62 (al DIEC2 no hi apareix). Però el DCVB el recull amb un sentit més ampli: “que dura molts anys”. I la paraula anglesa longevity tant pot voler dir anys de vida com la durada d’alguna cosa. Per exemple, els anys que algú s’està en un càrrec.

Diria que no tenim un adjectiu per dir que algú s’ha passat molt temps en un càrrec. Veterà només remarca l’experiència acumulada i ho diem d’algú que encara exerceix. Sense un adjectiu més precís resulta molt difícil no donar els dos sentits a longeu. El problema, en termes comunicatius, és que quan diem que Núñez és el president més longeu no sabem ben bé què estem dient.