Barcelona"Si algú nota que li surt sang del nas perquè parlo en català, que ho digui. No canviaré al castellà, però trucaré a una ambulància. Ambulancia, en castellano." Qui diu això, i fa riure una sala entusiasta, és Òscar Andreu. És el protagonista del primer capítol de la sèrie Manicòmics, que s'emet a la plataforma 3Cat, i en la qual el també humorista Ignasi Taltavull conversa amb alguns monologuistes destacats del panorama en català a partir d'un tema que sigui central per a ells. En el cas d'Andreu és, precisament, la llengua, el català, el que protagonitza el seu monòleg Crida als ocells de colors llampants. Ja fa alguns mesos que el passeja pel país, però jo encara no he aconseguit veure'l. Per això em va agradar mirar-me aquest nou programa que, amb el permís de la Mònica Planas, us recomano molt. En el seu capítol, Andreu explica els orígens andalusos d'una part de la seva família i diu que, fins als 18 anys, va parlar sobretot en castellà. Llavors, però, va decidir que parlaria "català a Catalunya, una cosa bogíssima!" Després de descobrir que el català no era una llengua inventada per la seva mare, va començar a interessar-se per la sociolingüística. Andreu troba que és un bon moment per parlar del tema, i la veritat és que les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Generalitat, malauradament, ho confirmen. El còmic es considera optimista sobre el futur de la llengua, però diu que ens hi haurem d'esforçar. Li sembla imprescindible que els polítics s'hi bolquin, i un dels exemples que posa és que no és incompatible preocupar-se pel canvi climàtic i vetllar, alhora, per la llengua.

M'ha fet gràcia, el comentari, perquè m'ha fet pensar en una novel·la que tot just acabo de llegir i que també us recomano: Edèn, de la islandesa Audur Ava Olafsdottir (Club Editor, amb traducció de Macià Riutort revisada per Núria Martínez-Vernis). La protagonista, l'Alba, és una professora de lingüística que participa en congressos sobre llengües minoritàries que s'obren amb temes tan poc esperançadors com "Cada divendres mor una llengua". El llibre és molt realista, tot i que més endavant ofereix el consol que sembla que és cada quinze dies, i no cada setmana, que mor una llengua. Ai. Com que la protagonista es veu obligada a agafar molts avions per desplaçar-se als congressos, un dia decideix que plantarà 5.600 arbres per compensar la petjada de carboni dels vols que ha agafat durant l'últim any. Per això, compra una casa en una zona aïllada de l'illa, però no ho tindrà fàcil: per començar, Islàndia és terra de vents devastadors. El trasllat a aquest nou habitatge farà que s'hagi de desempallegar d'alguns llibres, la majoria de lingüística, i a la botiga de segona mà del poble li diuen que tenen poques esperances que interessin a ningú. Però s'acaben de seguida: la caixera del banc n'ha comprat un sobre genealogia de la llengua, i la del supermercat, un recull d'assajos sobre gramàtica. Sorpresa, sorpresa: a la gent li importa, la llengua. Fins i tot, a la novel·la, un jove refugiat es va sentint més integrat a mesura que va aprenent l'islandès.

Olafsdottir no és gens idealista, és conscient que el cas d'aquest noi pot ser excepcional, i fa reflexions interessants a través de l'Alba i d'un sentit de l'humor molt fi. La protagonista, a més, relaciona constantment coses que li passen amb paraules, i gaudeix molt repassant etimologies o declinacions. També s'embadaleix amb la bellesa d'algunes paraules islandeses, i jo m'he trobat, mentre llegia, pensant en paraules catalanes i desitjant que, entre tots, aconseguim cuidar més aquesta llengua nostra tan preciosa.