La mort potser fa menys por que el procés de veure-la venir 

“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d’una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana (La Campana, 2016). L’altre argumenta que el moment de la mort no li pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El que et pot fer por és anar morint”, matisa. 

“Els pares no es moren un dia –observa Albert Om en el llibre El dia que vaig marxar (Univers, 2021)–. Se’t van morint. Van deixar de ser els que eren. I tu fas petits dols, a l’espera del dol final”. El seu pare es va començar a morir quan van arribar la sordesa i la resistència a col·locar-se audiòfons. I es va seguir morint el dia que va preguntar a la seva dona on era la seva dona, o el dia que s’entestava a pensar que feia vuitanta anys en lloc de vuitanta-vuit. I es va morir del tot el juny del 2018, onze mesos abans que la seva esposa, per bé que la demència l’havia dut a preguntar-li (ell a ella) quin dia s’havia mort (ella): “Digue-m’ho, sisplau, que a les botigues d’aquí Taradell m’ho pregunten i jo no sé què dir ni quin paper fer”. Tampoc entenia que ningú li hagués donat el condol.

El poeta Joan Margarit sabia que s’anava morint, sentia que els seus morts li donaven la benvinguda. Desnonat pels metges (ell en diu desahuciat en un dels poemes, i els editors han optat per deixar-ho així), es dedicava a escoltar música clàssica i a escriure versos de comiat: “Des d’avui escric protegit i envoltat / per tant de temps tots junts. Me n’aniré estimant-vos. / I alguna cosa meva intentarà tornar”. Sentia encara desig de viure, però era ben conscient que se li estava fent fosc per sempre: “Per primera vegada, com una veritat, / he sentit que el meu temps ja s’estava acabant. / Cap dels dos no ha oblidat quina brutal barreja / d’alegria duríssima i tristor sense límits / ha estat la nostra vida”. S’adreça a la seva dona, Mariona Ribalta, la Raquel dels poemes. La que li va fer costat mentre ell s’anava morint i anava perfilant aquest poemari pòstum, tot just publicat: Animal de bosc (Proa, 2021). “Paro la taula aquí / i sento l’alegria d’enfosquir-me / com les vinyes després de la verema”.

Viure és anar-se morint. Tots ens comencem a morir el dia que naixem. Però quan es mor un dels nostres, ens fa l’efecte que recorrem el camí contrari: aquella persona ja no es pot morir –és l’únic alleujament entre tant dolor– i nosaltres tard o d’hora renaixerem una mica. Potser. “Després de l’enterrament, podrem començar a curar-nos”, va dir la mare de l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, mentre maldava per obtenir una data en ferm per poder fer el funeral del marit (la pandèmia i el tancament d’aeroports ho van fer tot encara més difícil). Grace Adichie parlava de començar a curar-se sense sospitar que li faltaven vuit mesos i tres setmanes per morir-se ella. Al final del llibret Sobre el dol (Fanbooks, 2021), Chimamanda Ngozi Adichie diu que escriu sobre el pare en passat i que no s’ho pot creure. En endavant també s’haurà de referir a la mare en passat, i tampoc s’ho podrà creure.

El temps ens dona peixet perquè sap que té la victòria garantida

“Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps –escriu Josep M. Espinàs–. Des que era ben petit. Però aleshores no me n’adonava. Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no m’ho esperava. Fins i tot quan m’aturo a mirar qualsevol cosa, vostè continua endavant”. El temps se’ns imposa a l’esprint final.

“El nostre pare era creient, però jo, el fill gran, no”, explica Espinàs. El dia de l’enterrament patern, es va trobar dient una cosa que no havia previst: “Em penso que al nostre pare li hauria agradat que ara es resés un parenostre”. Així ho van fer. I després de l’amén van començar a anar Montjuïc avall, memòria avall. Vida avall.