La vida està feta d’uns quants dies que semblen el pitjor de tots

“Resulta que el pitjor dia d’una vida sí que existeix, i sisplau, estimat univers, no vull que passi res pitjor que el superi”. Ho suplica l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie en el llibret Sobre el dol (Fanbooks, traducció de l’anglès de Scheherezade Surià), unes reflexions escrites arran de la mort del seu pare, que va tenir lloc el 10 de juny del 2020. No pretenc ara presumir de visionària, però en llegir aquesta frase vaig pensar que l’autora en viuria d’altres, de pitjor-dies-de-la-seva-vida. El preu de viure, de continuar viu, és anar rebent patacades de tant en tant, en forma de pitjor-dia-de-la-teva-vida. O et mors ben jove (i tampoc és un pla gaire seductor) o veus morir les persones que estimes: això va així i ho sabem tots, encara que fem veure que no.

El cas és que, tal com ha confirmat aquest dijous l’escriptora en un post a instagram, el passat 1 de març es va morir, de sobte, la seva mare. No feia ni nou mesos de la mort paterna. El món seguia –segueix– atacat per una pandèmia global. I Chimamanda Ngozi Adichie ha tornat a caure en un pou, esclar. “Com es pot trencar dues vegades, un cor? –es pregunta–. Estava immersa encara en el dol, amb prou feines tornava a poder respirar, i m’he submergit de nou en un dolor que ni tan sols es pot articular. ¿Com pot ser que la meva mare se n’hagi anat per sempre, i tan poc temps després que el meu pare?”.

Grace Adichie es va morir el dia que el seu marit hauria fet 89 anys. Era el primer aniversari que els seus parents havien de passar sense ell, recordant-lo, enyorant-lo. Havia de ser un dia dolorós, perquè les dates assenyalades solen reobir les ferides fins a fer-les sagnar, però ho va ser molt més del que havien imaginat. El futur demana ser conjugat en condicional i, ni que acabi arribant, mai és com l’havies planejat.

En unes notes que caldria afegir com a apèndix a les noves edicions de Sobre el dol, Chimamanda escriu: “Quan se’t trenca el cor dues vegades, descobreixes emocions que no pots anomenar. Hi ha una emoció més buida que la tristesa. Hi ha una acceptació amarada d’incredulitat. El llenguatge et falla. Els tòpics es fan reals: el cor et pesa de veritat, no és només una metàfora. Els matins són tan foscos que no et pots llevar. El pols erràtic, la ràbia, la sorpresa, els petits moments d’oblit, els penediments, els intents de fugir. Però del dolor no te n’escapes, el dolor és ineludible. Desitges anar enrere en el temps només per poder-la tornar a veure, per sentir com riu un cop més, per abraçar-la i fer-li petons. Ni que només fos per poder-te dir adeu, per poder tenir l’oportunitat d’acomiadar-me de tu, per donar-te les gràcies per tot el que has fet per mi, per dir-te una altra vegada que t’estimo”.

“És impossible que s’hagi mort, perquè no me n’havia dit res!”

Chimamanda Ngozi Adichie ha trigat gairebé dos mesos a explicar públicament que se li ha mort la mare. Quan se li va morir el pare, una germana seva va enviar un missatge a un amic de la família per comunicar-li la mala notícia i ella va saltar: “No! No ho diguis a ningú, perquè si ho diem a la gent, es convertirà en veritat”. La seva mare, en saber que se li havia mort el marit, també va tenir una reacció irracionalment humana: “És impossible. Però si no me’n va dir res!”. Com si la mort només existís quan l’anomenem. Com si els vius avisessin que es pensen morir com qui avisa que arribarà tard a casa perquè s’ha entretingut comprant flors.

“Fins ara, el dolor pertanyia a altres persones”, admet l’escriptora tot paint la pèrdua del pare. Volem creure que l’amor ens protegeix de la mort. “L’amor comporta –escriu Adichie–, encara que sigui inconscientment, l’arrogància delirant d’esperar que mai no et toqui el dolor”. De fet, va al revés: és perquè estimem, és perquè hi ha amor, que el dolor ens mata. I, si convé,ens remata.