Els amics es moren, els amors s’esfumen i els llibres ens acullen
“A la vida només queda la feina feta. Perquè els amics es moren i els amors s’esfumen”. Ho va dir el director escènic i gestor teatral Josep Anton Codina (Barcelona, 1932) al dinar en què es van fer públics els Premis Nacionals de Cultura d’aquest 2018 tan gris. Codina, un dels deu guardonats, és un home savi que ha entès de què va el joc. En efecte, les persones es moren o desapareixen i descobrim aleshores que només ens tenim a nosaltres i a la feina que fem. Que no és poca cosa: com va deixar escrit Joan Maragall a l’esplèndid article Elogi del viure, “El món s’adobaria bé tot sol/ només que cadascú/ fes el seu deure amb amor/ a casa seva”.
La cultura, diem i és veritat, és allò que queda quan tota la resta es trenca. És allò que queda quan no queda res. Quan els amics es moren i els amors s’esfumen, la desolació seria encara més gran si no ens poguéssim refugiar en l’art i en les paraules que algú ha tingut la necessitat de crear o d’escriure. Potser sí que hi ha altres refugis a punt per acollir-nos així que ens assetja la intempèrie moral, però no els conec.
Vincent Monadé, president del Centre National du Livre de París, explica que la seva única medicina és llegir, llegir i llegir. Perquè llegir és no estar mai aïllat del tot, perquè llegir és tenir “molts amics propers, íntims, que tenen sovint el bon gust d’estar morts i d’estar sempre en silenci”. Perquè llegir, diu Monadé parafrasejant Montesquieu, és no arribar a conèixer cap pena que una hora de lectura no aconsegueixi dissipar. “Llegir és estar acompanyat en la pena i en el dol, en el sofriment i en la desgràcia tant com en l’alegria i la rialla, la felicitat i el goig”.
El secret per afrontar l’aflicció el dia que truqui a la porta
I per això, perquè ell no podria viure sense llegir, ha trobat oportú escriure un llibre que té un format curiós: una mena de manual d’autoajuda en clau d’humor adreçat a les dones que voldrien encomanar la passió per la lectura als homes que estimen. El títol és del tot explícit: Cómo hacer leer a los hombres de tu vida (Plataforma). L’objectiu no és fer millors persones, perquè llegir no fa miracles en aquest sentit, sinó fer persones més acompanyades, més preparades per afrontar l’aflicció en el moment que se’ls planti al davant. “Els qui tenen la sort de llegir pateixen i ploren com els altres -afirma Vincent Monadé-. Però poden evadir-se, ni que només sigui durant uns minuts, del dolor”.
L’amor i la lectura i el risc de conformar-se amb la vida
“Només obtens alguna cosa dels llibres si ets capaç de posar alguna cosa teva en el que estàs llegint”. La frase, de Sándor Márai, encapçala un llibret de Sílvia Tarragó que es titula L’amor i la lectura i que ha publicat Comanegra a la sèrie Emocions, una col·lecció de textos de narrativa breu que flirtegen -aquests també- amb l’autoajuda.
El relat de Tarragó se’ns presenta com una faula de Sant Jordi: una dona demana en una llibreria un llibre per regalar al seu fill, un home de 41 anys a qui “no li agrada llegir”. No cal ser gaire perspicaç per endevinar que al fill en qüestió li acabarà agradant llegir. Els lectors de la faula hi trobaran sentències irrefutables a favor de la lectura, com aquesta de Michel Houellebecq: “Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida”.
I sí, entenc que han de tenir un lloc al mercat els llibres que pretenen contagiar l’amor pels llibres. Però crec que la millor manera d’enamorar-se’n és tastar-los directament i a veure què. Per exemple, ara mateix estic submergida en una novel·la fascinant i tenebrosa, que m’atreu i m’esgarrifa a la vegada. Una novel·la sobre el desig i la por i la mort i les abelles i tot això.
