MINÚCIES

Veu i paraula

Veu i paraula / GETTY Zoom

No és estrany que aquest partit que acaba d’entrar al Parlament d’Andalusia hagi triat el nom llatí de vox, i no el de verbum. Aquest darrer, com en català bíblic, equival a paraula, i, una mica més enllà, com en el cas del logos grec o la paraula sermo llatina, també equivalia a enraonament i discurs. Per contra, la paraula vox és més aviat l’equivalent de la nostra paraula veu.

La paraula, i la seva proliferació en forma de discurs i de llenguatge, és un afer seriós. Heidegger va arribar a escriure, sense equivocar-se gens, que l’home viu en el llenguatge i que el llenguatge és la casa dels homes, és a dir, del gènere humà. No podem tenir coneixement de res si no el verbalitzem -encara que sigui per dintre-, i no podem argumentar res davant un altre si no fem servir la paraula, el verb, verbum.

A diferència d’això, els llatins feien servir més aviat la paraula vox per designar, igual que veu, la qualitat fònica del que es diu. Així, vox virilis era la veu tirant a greu dels homes; i vox femines era la veu tirant a més aguda de les dones. Parlar voce magna era parlar en veu alta ; i parlar amb vox sonora, per honorar la música, no volia dir parlar fort sinó, bellament, parlar amb una veu neta, musical.

Vet aquí la distinció: la gent que argumenta pausadament fa servir un llenguatge pensat, encara que ho hagi de fer amb la veu, que és el mitjà difusor que li correspon. Per contra, hi ha gent -n’hi ha cada vegada més- que no argumenta res, o argumenta ximpleries de gran calibre, i ho fa posant en moviment només la veu però no la paraula ni el logos, el discurs o l’enraonament.

Fan bé de dir-se vox. Perquè la veu pot tornar-se cridanera i engalipar el primer que passa -vegeu, per exemple, els venedors ambulants d’altres èpoques, que només amb una veu bona i millor xerrameca venien crecepelo als vianants-; mentre que la paraula, el discurs enraonat, sempre admetrà la rèplica i el matís, la contraparaula.

A Vox no hi ha matisos. Serà una veu potent, i només en funció de la seva potència sumarà escons als Parlaments: tan malament escoltem els altres que sovint no ens fixem en què diuen, sinó solament en la veuassa amb què ho diuen. És un dels estris infal·libles, en els nostres dies, dels xerraires i els mistificadors. Haurem de mirar que no ens sedueixin, com passava amb la veu misteriosa però buida de sentit de les sirenes, que eren, de fet, uns ocellots esgarrifosos.