MINÚCIES

Valéry a Montserrat

Valéry a Montserrat / WIKIPEDIA Zoom

Això va ser al maig del 1924, cap al final del temps de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest òrgan de govern, que ha estat el més rendible i més preiswert (que val molt, però resulta barat) de la història de Catalunya, va preocupar-se de convidar, especialment a Barcelona, homes i dones de lletres i de ciències de gran valor, del país que fossin. De francesos en venien més, perquè en aquell temps la gent culta de la ciutat entenia el francès perfectament; no calien intèrprets. Entre els que van visitar Barcelona hi havia Paul Valéry -el seu prestigi a França ja era enorme- convidat per dues institucions, el PEN Club català i els Amics de la Poesia.

D’aquestes trobades, que van tenir lloc a l’Ateneu, en van quedar unes quantes ressenyes periodístiques i una carta, que tinc a casa per a goig de comparatista, en què Valéry diu: “Barcelona és un gran port que pensa”. Avui és un gran port, però si pensa gaire, o molt, o gens, és una qüestió que caldria debatre a fons. És interessant que l’autor francès escrivís, en un llibre editat per Frédéric Lefèvre, Entretiens avec Paul Valéry (1926), que va tenir feina a satisfer dues invitacions alhora, les que ja hem dit, a causa de les desavinences que li va semblar que hi havia entre els partits polítics subjacents a les respectives institucions: “Vaig estar a Barcelona en unes condicions delicioses -va parar a l’Hotel Oriente, llavors pròsper-, però delicades. Dos partits molt oposats -podem imaginar que es tractava de la Lliga i d’Esquerra Republicana- m’hi han fet, cadascú d’acord amb la seva naturalesa, una recepció molt amable i honorable. Vaig parlar per als uns i per als altres... No sempre va ser fàcil”.

Però, mogut per la curiositat, o moguts els seus amfitrions per un desig d’enlluernar el francès, Valéry també va anar a Montserrat: “Tenia moltes ganes de veure aquest estrany paisatge i de visitar el monestir benedictí construït a uns 800 metres d’altura” -són 720, per ser exactes, però Valéry era de lletres-. Els delegats de la Mancomunitat van convidar l’escriptor a agafar el funicular que puja fins a l’ermita de Sant Joan, zenit del massís. I llavors es va produir una escena que és del tot graciosa: les autoritats que acompanyaven Valéry no van voler fer cua (era diumenge), i els que esperaven -“ le peuple ”, escriu Valéry, amb èmfasi- es van queixar a la catalana. Llavors l’autoritat mancomunal va dir, segons que explica Valéry mateix: “Quina vergonya, senyors, per al poble de Catalunya, quan tot el món s’assabentarà que no heu deixat passar al davant el Savi Francès [amb majúscules al text]”. Sempre mirant-nos el melic i, damunt, exagerant! I al final no van fer cua.