La universitat a Espanya, i a Catalunya també, va tan malament que no és estrany que corrin múltiples anècdotes sobre diversos aspectes de la vida universitària que, temps enrere, com sabem per la literatura costumista, era una vida molt particular, amb un cert pes sociològic a les ciutats. Ara ja no. No hi ha vida universitària, per desgràcia i com a mer exemple, més enllà dels murs de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona: hom va insinuar a set rectors, set, i successivament, que obrissin la porta que dona al carrer de la Diputació per crear un vincle entre la institució i un tros del carrer Enric Granados, ara salvat per als vianants. Mai no em van fer cas: deien que hi podien entrar venedors de drogues, amants a la cerca de matolls, captaires i robadors, com si tots aquests espècimens no entressin tranquil·lament per qualsevol altra porta de la casa!
Quan una institució entra en desgràcia, per un instint molt lloable de treure ferro a un problema proliferen els acudits i les anècdotes que s’hi refereixen. Als anys 50, un catedràtic falangista i burro per escreix va entrar a l’aula i va trobar un ase damunt la tarima. Va dir: “Què és això?” Un estudiant li va respondre: “Que no ho veu? És un ase”. I el catedràtic, que era ruc però tenia enginy, va respondre immediatament: “No hi fa res. Farem la classe igualment. No ve d’un”. I va dictar la lliçó per als alumnes i per a l’ase.
És molt famosa l’anècdota d’un catedràtic de nissaga assenyalada que sempre aprovava tothom. Un dia els seus col·legues li ho van retreure. El professor va dir una famosíssima frase: “Jo els aprovo. En tot cas, ja els suspendrà la vida”. El rector Badia i Margarit, de feixuga memòria, tenia unes formes exquisides i un posat del tot franciscà. Però un dels professors de la casa va divulgar aquest penjament: “Aneu amb compte, amb en Badia: sembla franciscà, però és jesuïta”. Era cert, dit en un sentit volterià.
Un professor de medicina va preguntar a un alumne: “Suposem que un home s’ha empassat, per distracció, una cullerada d’arsènic. Quines mesures cal prendre, en aquest cas?” L’estudiant va respondre: “Les mesures per al taüt”. Com que era una resposta induïda per la formulació mateixa de la pregunta, el catedràtic el va aprovar. Menys graciós és que en un examen un estudiant tradueixi el tòpic llatí del locus amoenus, el “lloc agradable” tan freqüentat pels poetes llatins i els renaixentistes, per “un boig molt amè”. Però això passa, i encara de més greus, com ho és l’actual situació dels professors associats, un proletariat universitari esclavitzat i sense cap esperança. Sobre això, no valen bromes ni anècdotes.
