ELS LLIBRES I LES COSES

Quina és la veritat del Procés?

Quina és la veritat del Procés? / MAVERICK / EFE Zoom

No hi ha una única veritat, senzillament perquè la veritat no és senzilla. L’important de la veritat no és trobar-la, sinó no deixar-la de buscar honestament. Al llibre Breve historia de la verdad (Ático de los Libros), en traducció de Joan Eloi Roca, el filòsof britànic Julian Baggini ens proporciona la seva pròpia i veloç recerca de la veritat. El text no arriba a 100 pàgines. Ho fa, a més, amb ganes de fer-se entendre. No en va, és un pensador amb vocació pública, una mena d’estrella filosòfica al Regne Unit, molt actiu a Twitter i amb una pàgina web pròpia, Microphilosophy.

El seu recorregut llampec comença amb Jesús, “jo soc el camí, la veritat i la vida”, i Joan, “la veritat us farà lliures”. Ens diu, tanmateix, que després de més de dos mil·lenis de recerca filosòfica de la veritat, aquesta mateixa persecució ha desfermat les forces de l’escepticisme, amb l’ajut de tres factors: els descobriments científics (el que avui és veritat demà ja no), la llibertat de premsa (que ens ha fet conscients dels enganys del poder) i la psicologia (ens ha obert els ulls a les tècniques de manipulació). Fins que ens hem instal·lat en l’era de la postveritat, que no deixa de ser un recordatori que, malgrat tot, “la veritat és important”.

Baggini, que no renuncia a l’escepticisme però que ens alerta contra el cinisme, té clar que la postveritat té molt de postcomplexitat, és a dir, de renúncia al saber dels experts, de renúncia al sapere aude (atreveix-te a saber) kantià. Perquè “la veritat pot ser, i sovint és, extremadament difícil de comprendre, descobrir, explicar i/o verificar”. I és d’aquesta complexitat de la qual s’aprofita el populisme demagog, que defensa una simplificació impossible, una veritat que de tan pura no és sinó mentida, o un relativisme absolut: tu tens la teva veritat i jo la meva, i aquí s’acaba la discussió. Doncs ni una cosa ni l’altra.

Ja fa temps que la filosofia (Hume) va desemmascarar la “raó pura” com a camí cap a la veritat: “Com l’alcohol, quan és massa pur, la raó es torna desagradable i potencialment tòxica”, diu Baggini, que la veu només com una eina per acostar-nos a la veritat. I, pel que fa al relativisme, Baggini s’apunta a Blackburn: es tracta “no d’intentar matar el relativisme, sinó de treure-li mordent”.

Alguns consells finals de Baggini: “Algunes mentides són, sens dubte, inofensives, fins i tot beneficioses, però és molt important que no les confonguem amb veritats”. “Perquè la veritat és més que poder, podem dir-li la veritat al poder”. “Veritat i falsedat no esgoten totes les categories en les quals podem ubicar les proposicions”. “Al retirar-se en bombolles en què tothom pensa de forma similar, la gent s’estalvia moltes de les incòmodes complexitats”. “Igual que un jardí, la veritat necessita que la cuidin o quedarà inundada per les males herbes del mite, les tergiversacions, les confusions i les mentides”.

Potser ara podeu posar-vos amb més cura a caminar pel jardí del Procés, amb empatia cap a totes les plantes, incloses les que punxen. La veritat és que no serà un camí de roses.