HE LLEGIT NO SÉ ON

Que la prosa no soni prosaica

Que la prosa no soni prosaica / EFE Zoom

Les cròniques periodístiques són una forma d’art

“No crec que el periodisme sigui un ofici menor, una mena d’escriptura de baix voltatge que requereix una creativitat de segona mà. És cert que bona part del que es publica consisteix en textos que són al periodisme el mateix que els productes dietètics a la gastronomia: un simulacre d’experiència culinària. Però si em pregunten sobre la pertinència d’aplicar l’escriptura creativa al periodisme, responc amb estupefacció: que no vivim els periodistes d’explicar històries? I, doncs, hi ha cap altra manera desitjable d’explicar-les que no sigui explicar-les bé?”

Són paraules de l’admirada cronista argentina Leila Guerriero. “No crec en les cròniques que es preocupen pel què i es desentenen del com -afegeix-. No crec en les cròniques que no s’alimenten de la poesia, el cine, la música, les novel·les. Del còmic i de sor Juana Inés de la Cruz. De Cheever, Quevedo, David Lynch, Wong Kar-Wai, Koudelka i Cartier-Bresson. No crec que valgui la pena escriure-les, no crec que valgui la pena llegir-les i no crec que valgui la pena publicar-les. Perquè no crec en cròniques que no tinguin fe en allò que són: una forma d’art”. ( Zona de obras, Círculo de Tiza, 2014).

Les idees creixen, els capolls broten i el somni floreix

Guerriero em fa pensar en una autora immensa, Carson McCullers, quan deia: “La paraula prosa no m’agrada; és massa prosaica. La bona prosa hauria d’estar fusionada amb la llum de la poesia; la prosa hauria de ser com la poesia, i la poesia hauria de tenir sentit, igual que la prosa”. McCullers també parlava d’art quan parlava d’escriure: “L’autor no sol ser conscient de les dimensions de la seva obra d’art fins que no l’acaba. És com un somni que floreix. Les idees creixen, els seus capolls broten silenciosament i, a mesura que l’obra progressa, apareixen dia rere dia infinites il·luminacions. Una llavor creix en l’escriptura igual que en la natura. La llavor d’una idea es desenvolupa tant a través del treball com de l’inconscient, i de la lluita que té lloc entre l’un i l’altre”. ( Entre la solitud i el somni, L’Altra Editorial, traducció d’Alba Dedeu, 2017).

La feina ben feta o l’ambició de deixar un bon exemple

Però fer art en majúscules no és una opció a l’abast de tothom. Només uns quants -uns pocs- noms de cada generació produiran una obra artística que resistirà el desgast del temps i es mantindrà actual durant dècades o segles. El filòsof Javier Gomá ens adverteix que hi ha una segona via per lluitar contra la caducitat humana: una via més universal, perquè ens interpel·la a tots sense excepció. Es tracta de “produir amb la pròpia vida una imatge exemplar i lluminosa, digna de perdurar molts anys després de la mort en la memòria dels homes”.

Gomá ens anima a llegar als qui ens sobrevisquin una imatge que mereixi un lloc en el record dels altres, amb independència que després la memòria col·lectiva tan sols sigui capaç de retenir un nombre reduït de noms, i que el nostre quedi enterrat en l’oblit. Ell opina que hem d’entendre l’existència com “la lenta gestació d’un exemple pòstum”. I així ho defensa en el llibre La imagen de tu vida, publicat per Galaxia Gutenberg.

Conrear una imatge memorable vol dir, suposo, fer el que hàgim de fer de la millor manera possible. Cuidant cada detall com si ens hi anés qui sap què (l’honor pòstum, posem per cas). Prenent-nos seriosament el nostre ofici i el seu voltatge. Tant si som cirurgians com si fem feines menys arriscades com ara escriure cròniques periodístiques o retransmetre partits de futbol. I sí, dic això per poder acabar l’article amb un “gràcies, Puyal”.