ELS LLIBRES I LES COSES

A què espereu per llegir Vidal Ferrando?

A què espereu  per llegir  Vidal Ferrando? / ISAAC  BUJ Zoom

Si encara no heu llegit Antoni Vidal Ferrando, francament no sé a què espereu. La seva torrencial i genuïna riquesa lingüística, el seu món bigarrat de tendreses contradictòries, no us deixarà indiferents. L’autor de Santanyí -com Blai Bonet, com Antònia Vicens- acaba de reincidir amb un monòleg fet de nostàlgies malaltisses i fatalisme desvalgut. Si a La ciutat de ningú (2016) qui monologava, incontinent, era el fill hipocondríac i paranoic d’un falangista joseantonià, ara, a Quan el cel embogeix (Adia Edicions), tenim l’altra cara d’aquell deliri. Vidal Ferrando s’ha ficat en la ment d’un vell escriptor mallorquí insatisfet, alcohòlic i admirador de Marcel Proust que vol fer la crònica literària de la seva època per aconseguir d’una vegada per sempre el prestigi que se li nega.

Després d’una visita a Illiers-Combray, destí turístic proustià, confessa les ansietats i els dubtes que assalten la intempèrie de la seva ànima. En el seu interior no hi aletegen les ales grogues d’una papallona proustiana sinó una colla d’ombres recurrents, fantasmals: el record voluptuós de la seva mare quan de petit, malalt, li llegia contes al llit, i que es va acabar enrotllant amb el vicari; l’opulència pectoral de la veïna decoradora casada amb un atleta olímpic; la insidiosa presència d’“el poeta de moda”, al qual mai no posa nom; els pirates informàtics (està obsedit que li robaran els seus textos i que el plagiaran); l’ultrafatxa fiscal don Adolf (el nom li ve de Hitler, perquè és fill d’un combatent de la División Azul); la secretària i amant d’aquest, Olga, a la qual el fiscal sodomitza amb incontinència; el seu lloro superdotat, Capità Flint, que també empaitava les dones, que cantava Els segadors quan pel carrer passava don Adolf i que es va acabar suïcidant… Embullat, desficiós, el cap de l’escriptor ja no sembla distingir entre fantasies i realitat. Paranoic, pertot veu enemics i complots i sentències del Tribunal Constitucional: “Som una víctima del món literari, dels atacs cibernètics, de la soledat i de la mala bava de don Adolf”.

“La decadència de l’Imperi Romà és ara”, sentencia. “Occident es degrada, periclita, negreja…” Se sent un exiliat a casa, a la seva Mallorca. Ja quasi no gosa mirar-se al mirall, que insolent li retorna la seva imatge real. Es consola pensant que els verdaders somnis són aquells que no poden complir-se. I mentre, obsessiu i capficat, sense adonar-se’n ens va confessant el seu fracàs literari i humà, ell mateix esdevé la imatge viva del daltabaix de la nostra època. De manera que sí, que al final aconsegueix fer (o ser) la crònica, el mirall d’un temps de declivi: “No em cans de repetir: la gent no és feliç: resa, estafa, es tatua, contamina, monologa, maleeix, es posa a règim, cerca bo, pica de peus, paga tasses, recorre fàcilment al vilipendi o a l’insult…” I així sense aturador. “Qui hauria d’estranyar-se que el lloro digués prou?”