MINÚCIES

Premi Crexells

El protocol d’enguany per atorgar el premi Crexells d’obra narrativa publicada al llarg de l’any 2017 va establir uns canvis que no han donat bons resultats. L’any passat un jurat de cinc membres presidit per la mala-guanyada Patrícia Gabancho va atorgar el premi, del tot respectuós amb el que establien les bases de la convocatòria, a una novel·la que el jurat va jutjar important, i la millor de totes: Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades.

A determinades autoritats de l’Ateneu no els va agradar que el jurat premiés aquella obra -mai s’ha entès per quina raó- i va decidir que en la convocatòria del 2018 seria “el poble”, és a dir, els socis de l’Ateneu, qui triaria fins a set finalistes d’acord amb les seves preferències com a lectors. Quant a això, cal dir que és impossible que tots els socis de l’Ateneu haguessin llegit totes les obres que podien ser elevades a la categoria de finalista, que són centenars, i que només van emetre el seu judici 150 socis, sobre 4.000 membres de l’entitat barcelonina. D’altra banda, tampoc no es pot pressuposar que tots els lectors que van escollir els set finalistes estiguessin prou qualificats per emetre un judici adequat a allò que és prioritari i indefugible en qualsevol premi literari: la qualitat estètica i el conjunt de les excel·lències d’un llibre.

És a dir: la idea de “democratitzar” la concessió del premi Crexells només ha portat problemes, pel sol fet que la democràcia no serveix per a tot. Com que els set finalistes triats pels atenencs eren d’escassa qualitat -al cap i a la fi, sempre s’han llegit i s’han divulgat més els llibres mediocres que els bons, i la gent té tot el dret a preferir Frederic Soler a William Shakespeare-, la comissió va decidir afegir a la llista dels finalistes quatre obres que tenien una qualitat alta i suficient a judici del jurat, format per persones de gran solvència en l’àmbit de les lletres, però sense que tal cosa estigués prevista a les bases del premi. La conseqüència d’aquesta irregularitat ha estat que els primers set finalistes, humiliats, han retirat l’obra del concurs, i els altres quatre afegits a última hora, també. Ha estat un encert que l’edició d’enguany s’hagi desconvocat després de la retirada dels finalistes. El ridícul ha estat massa espantós.

Però tothom haurà après una lliçó: no es pot delegar en milers de persones la tria de set finalistes per a un premi de novel·la. Tots els premis literaris, des del més menut fins al Nobel, l’avaluen i el consideren persones de comprovada capacitat crítica i objectivitat. Atesos els avatars de les últimes convocatòries del premi, la nostra modest proposal és que l’Ateneu torni a crear un jurat de confiança i de prestigi -sempre havia estat així-, i deixar que la pràctica de la democràcia es limiti a aquells afers en què la ciutadania discerneix amb criteri allò que li convé, per exemple les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees. De vegades, confiar massa en “el poble” porta a situacions estranyes, inviables, equívoques o injustes.