MINÚCIES

Poca il·lustració

Poca il·lustració / WIKIPEDIA Zoom

Durant el regnat dels primers reis de la casa de Borbó (de Felip V a Carles III), que omplen quasi tot el segle XVIII, Espanya va conèixer un moviment il·lustrat molt notable. Quan diem notable no volem dir que fos equiparable, ni de molt, a la Il·lustració francesa, anglesa o alemanya, però sí important si es té present la indiferència secular d’Espanya pel saber, les humanitats i la intel·ligència. Jovellanos, Feijoo, Navía, Campomanes, Olavide, Antoni de Capmany, Cadalso, Meléndez Valdés, Cabanilles i una bona colla més van ser una alenada d’aire fresc en el panorama eixorc que havien deixat els regnats dels últims reis de la casa d’Àustria.

Entre aquests il·lustrats espanyols n’hi ha un de valencià -no cal estranyar-se que escrivís en castellà, perquè la llengua catalana va patir el sotrac que ja sabem, a més d’una gran indefinició ortogràfica i lèxica, pobretat que no quedaria superada fins a Pompeu Fabra- que mereix un elogi: Gregorio Mayans i Ciscar (Oliva, 1699 - València, 1781), autor d’una obra gens menyspreable, editada el 1984 per l’Ajuntament d’Oliva a càrrec d’Antonio Mestre Sanchis. Mayans va arribar a la Il·lustració, com molts dels seus col·legues, estudiant llatí i grec, i tornant a les fonts de l’humanisme renaixentista espanyol (Vives) i italià; entre altres obres, va deixar uns monumentals Orígenes de la lengua española, que inclou una primera edició del Diálogo de la lengua, de Juan de Valdés, i una biografia de Cervantes, també la primera que es va escriure.

Però si avui retem homenatge a aquest il·lustrat valencià és perquè va tenir per les llengües maternes una sensibilitat que després, en el cas del català, ha costat molt de trobar en l’escena pública espanyola. Va escriure: “¿Qué hombre de juicio puede negar que enseñar en lengua vulgar, a lo menos las artes liberales, tiene grandes ventajas?. Los maestros se explican mejor en la lengua propia, porque por bien que sepan la latina... saben con mayor perfección la que les es natural y familiar; porque en ella tienen más abundancia de voces, estan más ejercitados, y por uno y otro se declaran con mayor propiedad y facilidad ”. Mayans es referia a la confrontació entre la llengua llatina -sovint encara la de l’ensenyament- i les llengües vulgars o neollatines parlades a la Península. Però podem estar segurs que si Mayans s’hagués trobat en el lloc del jutge Marchena, no hauria dit als encausats del “procés” que podien parlar en català per raons “emocionals”, sinó per totes aquestes altres raons, naturalíssimes, a què va referir-se. I deixo a banda la seva admiració per totes les llengües, a més de la castellana, que es parlaven a la Península, com es pot llegir a la seva Conversación sobre el Diario de los Literatos. Benaurada il·lustració dels doctes!