AIXÒ NO CAL DIR-HO
Barcelona

Pixie i Dixie i la pandèmia

Semblem ratolins a mercè de la pandèmia, mentre que en realitat estem fent de lamentables gats

Els ratolins Pixie i Dixie / WARNER BROS Zoom

L'altre dia van dir a la ràdio "tercera onada" una mica a l'estil de Charles Bovary, és a dir, amb fatalitat. Em vaig recordar de Pixie i Dixie, tot i que no tinc gaire clar qui seria qui al joc del gat i la rata. Potser tenim un govern Jinks (em refereixo a tots els governs que suportem, siguin on siguin). Hi ha governs Mr. Hyde i hi ha governs Jinks, encara que tots dos es vulguin fer passar per respectables governs doctor Jekyll. La fatalitat amb què la ràdio parlava d'una possible tercera onada ens deixava a la mercè de la pandèmia igual que pobres ratolins; però és a l'inrevés, estem fent de lamentables gats, com l'inepte Jinks, que perseguia les seves víctimes amb una escombra mullada.

Nosaltres som la mar (som la mar lleugera, com a la cançó de Trenet, i som l'irrespirable silenci de la mar, com a la peli de Melville), i les onades les produïm nosaltres amb la nostra força oceànica de tancar-nos i sortir col·lectivament. Cal ser molt Jinks per encomanar-se a la fatalitat. Al començament de la pandèmia s'emprava un vocabulari bèl·lic, però el que distingeix les antigues intervencions de Churchill a la ràdio de quan ara ens parlen és que als temps en què la guerra era de veritat s'al·ludia a la realitat sense embuts.

Avui la realitat és a l'exili de les nostres vides. Avui, les onades sempre semblen arribar del més enllà, com si els qui decideixen els nostres moviments no hi tinguessin res a veure. Igual que hi ha l'evasió de capitals, hi ha l'evasió de responsabilitats. Al joc del gat i la rata, fem al mateix temps de Pixie, de Dixie i de Jinks. Unes vegades assenyats, d'altres irresponsables, fugim d'una situació portada amb cops d'escombra cecs. C'est la faute de la fatalité!, és el que va dir Charles Bovary; però, si més no, això s'ho va guardar per a quan ja no hi havia res més a fer.

La diferència entre Charles Bovary i el gat Jinks és que el primer era de Normandia i el segon, al doblatge en castellà, era andalús. Tanmateix, més que d'una dissemblança es tracta de l'afinitat més gran entre els dos, ja que així era com es convertia Jinks en una criatura literària. Des del Quixot fins al valent soldat Švejk, l'estigma de la província empeny els grans personatges literaris. El que ja no hi ha són grans personatges reals.