ELS LLIBRES I LES COSES

“No ens rendim”

“No ens rendim” / FLORENCE MONTMARE Zoom

Tot i el títol, aquest no és un article polític. És alguna cosa més fonda, més íntima. Cada vida té el seu aroma, la seva fragància. Cada ésser humà és un món sencer, una lluita. No és tan fàcil reflectir la riquesa que tots portem dins. Theodor Kallifatides hi té la mà trencada. Si fa unes setmanes parlava del seu llibre Una altra vida encara, ara ho faig de Mares i fills, també publicat per Galàxia Gutenberg en traducció del grec modern de Montserrat Camps. Kallifatides -ja ho vaig explicar- va emigrar amb 25 anys a Suècia, on es va convertir en escriptor d’èxit en suec. De gran (ara en té 82) ha retornat al grec en obres de caràcter més personal.

Als 68 anys fa una visita a la seva mare nonagenària, la Maria, que viu al pis familiar d’Atenes i s’espavila molt bé. Alhora, rellegeix un text sobri i a estones colpidor que anys enrere el pare, quan era viu, li va escriure per explicar-li la seva accidentada vida per culpa, sobretot, del nacionalisme turc... i també del grec. El pare era mestre d’escola, creia en l’educació, no volia continuar la tradició de l’odi per les idees dels que no pensen com tu. “El pare em va fer persona i la mare escriptor”. D’aquest doble encontre en surt un llibre en què memòria i present es fonen.

La literatura, com diu l’autor, no va a part de la vida, sinó que crea vida. Kallifatides juga amb les paraules, igual com ho fa la seva mare. Tots dos tenen el do de la llengua, a més del do dels petits gestos. S’asseuen al balcó a mirar la ciutat, a xerrar, a prendre cafè i beure retsina. Ploren amb llàgrimes d’alegria, que són les que “brollen de la font de la modèstia”, i ell escolta històries que ja ha sentit molts cops: “És igual. No t’avorreix pas el mar, i bé que l’has vist moltes vegades”.

El tercer personatge és el germà, Stélios, “un grec amb majúscules. Lleial, insaciable en matèria de diversions, sempre a la contra de tot i de tothom [...]. De paraula àgil, es basa en la primera impressió, s’entusiasma fàcilment i es desencanta encara més fàcilment”. El quart personatge és Grècia, Atenes, on al contrari de quan era petit, ara Kallifatides hi sent parlar rus, albanès, serbi i altres llengües. “A Grècia, com a Suècia, l’enfrontament amb els immigrants és el mateix. Oficialment són un problema. Extraoficialment, una solució”. Com aquí. Qui cuida els nostres pares?

La mare té una ideologia molt simple: “Els pobres també tenen dret a viure”. I unes quantes idees ben arrelades: “No vaig enlloc amb les mans buides”, “Fes el bé i no miris a qui” (això ja ho deia la seva mare), “És un mal any, aquest, Déu s’ha cansat de nosaltres”, “Si penses escriure un llibre sobre mi no hi vull sexe ni paraulotes”, “El més important és que t’estimis els que han de menjar el que cuinis”. I aquesta és la seva visió de com han canviat les coses: “Primer teníem gana, ara el menjar ens surt per les orelles. Érem prims i ara fem panxa. Primer treballàvem molt i ara fem el gandul. Primer ens estimàvem la nostra gent i ara ens estimem a nosaltres mateixos. Per sort ja soc vella i no tindré temps de veure més bogeries”. Abans “cadascú tenia les seves manies, i ara tots tenen la mateixa: diners, diners, diners...” “A tot arreu hi ha bona gent, el món es queixa que els rosers tenen espines en comptes d’alegrar-se perquè tenen roses”.

Kallifatides creu que els grecs són fills de la seva mare i els suecs fills de la seva societat. Ell no sap ben bé què és, cosa que li dona un gran avantatge literari mentre recorda la lliçó del pare: “No ens rendim”. En el seu cas, no rendir-se és seguir escrivint, seguir sent una persona entre persones. “La vida no és un somni. De vegades fins i tot és més bonica”. En especial quan sents l’olor de llimona de la teva mare.