ELS LLIBRES I LES COSES

La millor piulada: “Estimeu-vos els uns als altres”

La millor piulada: “Estimeu-vos els uns als altres” / FLORENCE MONTMARE Zoom

Si Jesucrist visqués avui dia, escriuria a Twitter: “Estimeu-vos els uns als altres”. “Que potser hi ha cap piulada millor?”, es pregunta Theodor Kallifatides, un grec que als 25 anys va emigrar a Suècia, on va esdevenir escriptor i on ha fet tota la seva carrera literària en suec. Té més de quaranta llibres publicats de ficció, assaig i poesia. Ha traduït autors contemporanis suecs al grec (com Strindberg), i viceversa (com Ritsos). El seu primer llibre traduït al català, per Montserrat Camps, és Una altra vida, encara (Galàxia Gutenberg), una obra singular en la seva trajectòria perquè suposa el seu retorn a Grècia i al grec. Kallifatides hi explica com, als 75 anys, experimenta un bloqueig com a escriptor, el qual resol al seu país d’origen i en la seva llengua materna.

La referència a la hipotètica piulada de Crist surt d’aquesta aventura, un introspectiu i bell viatge literari. Acompanyat de la seva dona, la Gunilla, dels seus records i dels amics que l’han marcat al llarg de la vida, Kallifatides desfà el seu periple vital d’immigrant. Rememora l’estranya relació que va tenir amb Ingmar Bergman, que el va ajudar a filmar la seva primera i única pel·lícula; li van sortint les frases fetes de l’àvia (“La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos”) i els consells del pare, mestre refugiat (“No t’oblidis de qui ets”, “No ens hem de rendir mai”); es referma en les conviccions ideològiques com a suec socialdemòcrata (no suporta veure com Suècia ha deixat de ser el país de justícia social i solidaritat d’Olof Palme: l’ofèn que ara tot es pugui comprar i vendre, inclosa l’educació); dubta dels sentiments que l’han conformat com a persona mentre mira d’aferrar-se als seus hàbits: la pipa, el cafè, l’ordinador, les caminades cap al seu estudi... Fins que decideix “emigrar de mi mateix com havia emigrat del meu país”. I se’n va cap a Grècia, la Grècia de la crisi que tot Europa critica i menysté. Hi troba misèria, esclar, però també velles formes d’empatia i respecte. I així, gairebé sense adonar-se’n, es reconcilia amb la literatura, amb la vida i amb la mort. Així com aprendre i adoptar el suec havia estat fruit d’una necessitat de joventut, tornar al grec i a Grècia ho viu com “una obra de l’amor”, com “una victòria contra l’oblit i la indiferència”.

El consumisme i la diversió l’avorreixen. El materialisme i la bona vida l’exasperen. No entén una societat d’individus en lloc de ciutadans. Amb aquests pensaments al cap, un dia de setembre arriba al seu poble de naixement, Molai, on l’esperen a l’institut de secundària per fer-li un homenatge, i on redescobreix que “la dolçor de la vida és la religió dels grecs”, una dolçor que té a veure sobretot amb l’hospitalitat, “una mà que dona, d’una persona a un altra, d’un foraster a un foraster”. Estimeu-vos els una als altres. Envoltat de mestres (l’Olímpia, l’Andonis, l’Andreas, l’Alexis, l’Eleni) i d’alumnes recitant Èsquil, Theodor Kallifatides es reconcilia amb si mateix i retroba la inspiració per escriure Una altra vida, encara.