Al nostre modest saber i entendre, el conseller Ernest Maragall, quan era conseller d’Educació, no solament no hauria d’haver promogut l’entrada d’ordinadors a les escoles, sinó que hi hauria hagut de prohibir, fins i tot, l’entrada dels telèfons mòbils i ginys anàlegs -dels quals, per cert, en desconec els noms, no posseint un servidor, ni tan sols, un telèfon mòbil primitiu: només un fix.
Han passat uns quants anys, i ara resulta perfectament visible el que molts analistes de la comunicació i de l’educació havien previst: les noves tecnologies no han estat de cap ajut en el procés de formació d’una persona joveneta, ans tot el contrari. Els nois i noies d’edat menuda -potser a partir dels vuit anys, i menys i tot- s’han enquimerat de tal manera amb aquestes màquines, en especial les que porten tota mena d’aplicacions, que aquest univers d’informació, fotografies, música i pel·lícules ha acabat definint els límits del seu anhel de saviesa.
Quan ningú podia rebre informacions, emocions i sensacions delitoses llevat que anés al cine o al teatre, que llegís el diari, que anés a un concert de música clàssica -fa cinquanta anys no n’hi havia d’altra- o que sortís d’excursió a la natura, l’operació d’aprendre coses resultava lenta, mediatitzada i poc o molt cara. El costum de dedicar l’oci a activitats mai immediates, preparades d’antuvi i de comprensió no sempre fàcil -per exemple, posar-se a llegir Tirant lo Blanc als catorze anys, que passava-, feia que l’activitat a les escoles, és a dir, rebre una lliçó de qualsevol cosa més o menys complexa, es rebés amb el mateix grau de dificultat que demanava l’oci.
Ara, atès que l’oci ocupa la major part del temps lliure d’una criatura i d’un adolescent, allò que dona la pauta per predisposar-se a entrar en qualsevol forma de coneixement és el caràcter immediat, fàcil, sempre agradós, de vegades carregat d’erotisme, que ofereixen les noves tecnologies, de les quals sembla que un jove no es pugui desprendre mai. A més, com que tota persona jove assoleix un domini -val a dir, un poder - en l’ús de les noves tecnologies, es fa cada dia més difícil que tota autoritat -pares, mestres, bisbes, reis i papes- pugui ser acceptada sense més ni més per una persona de pocs anys: sap molt bé on es troba la informació i domina la manera d’accedir-hi, ningú no pot pretendre ensenyar-li alguna cosa més atractiva i més documentada que el saber que li arriba a través de les noves tècniques.
Els optimistes pensen que això tindrà remei; els pessimistes veuen les noves tecnologies com un signe de la civilització dels pròxims decennis, o segles, i no veuen que el problema pugui arribar a tenir una fàcil solució. Ramon Llull? Pere el Gran? Jaume Huguet? Vostè què m’ha d’explicar!
