El 18 de gener vaig publicar un tast en què deia que quan la meva sogra responia “Doncs ja en som dos!” al meu comentari “Avui he dormit malament” recorria a una frase viva i genuïna però que no era la més estàndard i general, que seria “Doncs ja som dos!” Avui, després de parlar-ne amb altres lingüistes, rectifico. El que diu la meva sogra és molt més general i sistemàtic del que em pensava, fins al punt que dir “Doncs ja som dos!” en aquest context -i reconec que jo ho diria- podria ser fins i tot un castellanisme.

“Som dos” o “En som dos” són dues frases possibles en català en contextos sintàctics diferents. Si entro en un restaurant amb la parella i em pregunten “Quants sou?”, he de respondre “Som dos”. Dir “En som dos” és una flagrant ultracorrecció. En canvi, si responc a un “Avui estic cansat” amb “Ja en som dos!”, no em limito a dir quants som sinó que dic que som dos els cansats. I aquest cansats seria el que es pronominalitza amb en : “Ja en som dos ( de cansats )!” ¿Seria incorrecte dir “Ja som dos!”? Em veig incapaç d’afirmar-ho.

Sí que veig incorrecta (o ultracorrecta) una estructura que cada dia sento més als informatius: “Tres nous casos de covid confirmats a l’Aran i ja en són deu”. Per què sovint amb el som (1a persona) un en sembla possible i amb el són (3a persona) no? Perquè dient “Som dos nosaltres” no ho diem tot, el cansats queda penjat, i això potser legitima en. En canvi, dient “Són tres els nous casos de covid confirmats a l’Aran” sí que ho diem tot i, per tant, ens limitem a atribuir una xifra a un sintagma nominal (per complex que sigui) a través d’un verb copulatiu, i això no legitima un en, com tampoc el legitima en el cas del restaurant.

Ara bé, fora d’aquest “Ja en som X!” molt més viu i general del que creia, no és clar que, en aquestes estructures, un som sempre legitimi en. Exemple: “L’independentisme avança. Abans (n’)érem pocs i ara (en) som molts més”. I, alerta!, que vol dir “molts més (d’independentistes)”. Jo no hi posaria cap en, i vosaltres?