MINÚCIES

Maig del 68

Maig del 68 / AFP Zoom

Els aldarulls, que no van arribar a revolta, del mes de maig de 1968 van significar un de tants moviments socials que deriven de l’imperfecte acompliment del lema de la Revolució Francesa: “Llibertat, igualtat, fraternitat”. Una bona part de les promeses de la Il·lustració, i després del moviment revolucionari de finals del segle XIX, van quedar en gairebé no res un cop la burgesia va demostrar que aquells privilegis que havia tingut l’aristocràcia durant l’Antic Règim ara els volia tenir ella, com per llei de successió.

Només va faltar la restauració borbònica de Carles X i el Segon Imperi de Napoleó III perquè es fes evident que les il·lusions dels que creien en un règim nou, protagonitzat per la burgesia en els ordres polític, jurídic i econòmic, havien sigut exactament això: il·lusions. Potser el moviment romàntic, ell mateix, va posar les bases per desviar l’atenció dels oprimits durant la segona meitat del segle XIX, de la mateixa manera que la teoria político-econòmica de Marx va tornar a donar esperances a tots aquells -s’anomenen “el poble”- que es van adonar que les promeses de 1789 només havien consistit en un canvi de pell o de protagonistes.

Les revolucions del 1848, la Comuna de París del 1871, i més fites que no cal esmentar, són baules d’una gran cadena del descontentament. El mateix va significar la “revolució” del 1968: quan la classe obrera començava a acomodar-se als paràmetres polítics i econòmics d’una democràcia estantissa, la classe universitària -que ja no existeix com a tal classe- va sortir al carrer a demanar que es completés un procés històric que havia quedat a mig fer. No hi va influir massa la lectura de Marx o dels utopistes del segle XIX. Més aviat aquestes propostes i utopies van cristal·litzar, en el nostre cas, en una crida a l’agermanament ideal de totes les classes, en la posada en pràctica d’uns comportaments sexuals divulgats amb mal de pròstata per Herbert Marcuse des dels Estats Units, i en una vaga idea, en el fons molt poc enraonada i menys organitzada -la CUP n’és hereva- d’un nou ordre polític i social.

La classe obrera es va inhibir, i els ciutadans engrescats només van ser capaços d’instaurar dues realitats socials: es va acabar amb la idea d’“autoritat” atorgada, a les universitats, als professors i als savis -això no va passar ni a les fàbriques ni a les empreses-, i l’amor es va convertir en una pràctica juganera amb escàs, o nul, contingut espiritual: és ben patent cada dia que passa. I l’efervescència es va acabar, com el gas de l’aigua de Vichy, que s’esbrava si l’ampolla es deixa massa temps a la intempèrie.