HE LLEGIT NO SÉ ON

L’única línia divisòria de l’univers

L’única línia divisòria de l’univers / PERE TORDERA Zoom

La capa que no es desglaça mai i ens protegeix del món

Tinc un refredat que no afluixa i em regalo un dia de llit, a veure si em serveix per domesticar els mocs i la tos i el mal de cap i de tot. Tampoc farà miracles, el llit, però en fi. A fora cau neu o aiguaneu i agafo la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar, que sortirà a la venda el 7 de març amb el segell de Club Editor.

El permagel podria ser un nou esmalt d’ungles, però és una capa de sòl que no es desglaça mai. És també la capa protectora que recobreix la narradora de l’obra, una dona que viu en un límit, a frec del no-res, i que intenta trobar el seu lloc dins d’aquest límit. Té temptacions (il·lusions?) suïcides i desitja altres dones. El sexe l’allunya de la mort però no l’atansa a la vida. Diu que menteix de forma compulsiva, però sona terriblement honesta.

L’art de deixar-se viure sense oposar resistència

Permageles llegeix d’un glop. Vol ser el primer volum d’una trilogia que continuarà amb els llibres Boulder i Mamut. Eva Baltasar (Barcelona, 1978) havia publicat fins ara una desena de poemaris. Té una prosa àgil, que enrampa, i una mirada pròpia, crua i lúcida. Que convenç.

La novel·la ve encapçalada per una sentència de Thomas Bernhard: “Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia”. I en un moment del llibre trobem el que podria ser el secret d’una existència plàcida: “Només havia de deixar-me viure, sense oposar resistència, com faria un branquilló corcat baixant pel riu, amb cap més pretensió que lliscar acceptant cada canvi de direcció, assumint el desgast”.

Durant una època que ella recorda com la millor de la seva vida, la narradora no fa res més que passar-se el dia al sofà llegint. I qui de nosaltres no ha aspirat mai a passar-se la vida al sofà llegint? Avui el refredat que m’impedeix respirar em serveix d’excusa per imitar l’heroïna de Permagel durant aquells tres anys gloriosos, i admeto que no em faria res allargar la marató lectora quan ja no depengui del Vicks VapoRub. Llegir i deixar-se viure: no sembla pas un mal pla. Ves que no sigui l’únic pla possible.

El pare masclista i agressiu que es va convertir en dona

El segon llibre del meu dia-sense-sortir-de-casa-per-covar-el-refredat és una investigació sobre el gènere i la identitat (més ben dit, les identitats) a partir d’un cas personal interessantíssim: el pare de l’escriptora i periodista novaiorquesa Susan Faludi -que ella recordava com un home masclista i agressiu, amb el qual havia perdut el contacte- es va sotmetre als setanta-sis anys a una operació de canvi de sexe. Aquesta notícia va empènyer la periodista a viatjar a Budapest per descobrir qui era realment la persona enigmàtica i en reinvenció constant que havia passat a dir-se Stéfanie. El resultat de tot plegat el plasma Susan Faludi en el llibre A la cambra fosca, publicat per Edicions del Periscopi amb una traducció de Josep Alemany.

Faludi planteja preguntes apassionants. Pot una nova identitat no sols redimir, sinó també suprimir la seva predecessora? Som el que volem ser o estem determinats fatalment per l’herència i la cultura i tal? La identitat és el que triem o allò de què no podem escapar?

Al final del volum, davant del cadàver del pare amb cos de dona, l’autora conclou: “A l’univers hi ha una sola línia divisòria, un sol sistema binari: la vida i la mort. O som vius o no ho som. Totes les altres coses són dúctils i mal·leables”. Aquest pensament de Faludi em retorna a una frase de Permagel que m’ha remogut més que uns quants esternuts en sèrie: “Avui he sabut que la mort és transferible”.