Els verbs creuar-se i encreuar-se són sinònims i, per tant, podemcreuar-nos o encreuar-nos amb algú si ens el trobem anant en direcció contrària. També es poden creuar o encreuar mirades o acusacions dues o més persones si se les dirigeixen recíprocament. I no cal dir que dos carrers tant es poden creuar com encreuar. Normativament, en canvi, creuar i encreuar no són sinònims. Creuar només vol dir “passar d’un costat a l’altre (d’un carrer, un riu, un país, etc.)”, és a dir, travessar (un verb que us animo a preferir perquè era l’habitual i ara s’està perdent). I encreuar només vol dir “disposar en forma de creu (dues coses)”. No podem, per tant, creuar els dits o les cames -els hem d’encreuar- ni tampoc podem encreuar un carrer -l’hem de creuar o, millor, travessar.
Hi ha, però, dues fonts molt consultades pels professionals de la llegua -l’ÉsAdir i el Diccionari d’ús de verbs catalans - que sí que admeten la sinonímia creuar / encreuar. Ens permeten, doncs, creuar les cames, creuar una cama amb una altra i creuar acusacions i mirades. I és que, de fet, sembla força inevitable que la sinonímia creuar-se / encreuar-se s’estengui a creuar / encreuar. Resulta estrany que les mirades o les espases puguin creuar-se i encreuar-se i només les puguem encreuar.
Pot semblar també arbitrari que si dues carreteres es poden creuar o encreuar, el lloc on ho fan només pugui ser un encreuament (o una cruïlla) i mai un creuament (una paraula que el DCVB recull ). I no deixa de sorprendre que els que ja admeten acusacions creuades no prevegin admetre un creuament d’acusacions. Sigui com sigui, en el cas del participi, no és el mateix un xut creuat o un cop creuat (en tenis) que un lligament creuat o un foc creuat. El cop o el xut només pot ser creuat, perquè aquí creuat no vol dir que es creui amb res sinó que és oblic respecte als límits del camp o la pista. El lligament o el foc -almenys normativament- només pot ser encreuat perquè es creua o s’encreua amb un altre lligament o altres trets.
