ELS LLIBRES I LES COSES

L’etern retorn als anys de l’educació sentimental i moral

L’etern retorn als anys de l’educació sentimental i moral / MANOLO GARCIA Zoom

Vint-i-cinc anys després torna El vas de plata (ed. Tusquets), el retorn novel·lat d’Antoni Marí als records d’infantesa d’un nen i un adolescent que desperta al món a través dels amics, les lectures, la família. Com escriu August Rafanell a l’epíleg, “sembla que en aquests relats tot conspiri en favor de la senzillesa” i que ho faci a remolc d’una “rara bellesa” que costa de definir -potser melancòlica?-, però que certament captiva el lector. El llibre crea una atmosfera de proximitat, de densitat sentimental i moral, de lentitud, com si poguéssim acaronar la soledat o l’astorament dels protagonistes, com si els acompanyéssim de bracet cap a la descoberta de la vida.

Un dia el noi és castigat al quarto de les rates: “Aquell silenci i aquella foscor em resultaven confortables; em permetien pensar, analitzar, recordar i imaginar-me coses que en un altre lloc no hauria fet mai: en el quarto de les rates tenia una sensació com la que tenia quan regirava entre els calaixos de les còmodes”. De cop el seu amic de l’ànima, amb qui té converses “sobre el futur de la humanitat, la ideologia del nostre temps i la temperatura de les noies”, cau greument malalt: “La mare d’en Pau em va agafar de la mà i em va portar al dormitori [...]. Vaig tancar els ulls i una multitud d’estrelles corria de pressa d’esquerra a dreta. Un dolor que semblava travessar-me el pit em va fer plorar...” Els àpats familiars són importants: “Els meus pares sempre havien cregut que el millor lloc per educar els fills era al voltant d’una taula [...]. Davant un plat calent, la proximitat afectiva sembla facilitar la comunicació”.

Així es van trenant records fets d’aventures, càstigs, aprenentatges, de consols i perdons, converses, secrets i estranyes complicitats. Un vespre es queda tancat en un cementiri amb un amic i la mare d’aquest... Cada principi d’estiu enfilen cap a la finca de l’avi en tartana -l’avi així ho volia-, com si fossin al segle XIX, enlloc de fer-ho amb el cotxe del pare. Contra la seva voluntat, amb la senyora Hermínia descobreix el plaer de la música, però també aprèn que “la música, com la bellesa, mata”. Després d’una escapada furtiva al mar, en tornar a casa es troba amb una sonora bufetada del pare. I un dia li pinta les ungles a l’avi mentre aquest fa una becaina...

L’Antoni Marí d’ El vas de plataconserva com un tresor el pòsit de la seva educació sentimental i moral. En aquests breus relats que trenats conformen un tot, es despulla de tot el que l’adult filòsof i professor d’estètica sap, es buida de teories, de tesis i de coneixement, per anar a la recerca d’experiències essencials, iniciàtiques, nues i pelades. I s’agafa a elles, aturant el temps, com si fossin petites joies retrobades en un racó de la memòria, que com tots sabem és una fantàstica eina per reinventar-nos cada dia.