MINÚCIES

Kafka i son pare

Kafka  i Milena:  Una magnífica història d’amor per carta Llibres sobre  el kafka més íntim Zoom

Acaba de publicar-se una nova traducció catalana de la famosa carta que Kafka (1883-1924) va escriure, destinada al seu pare, però que aquest no va llegir mai: Franz Kafka, Carta al pare, traducció i epíleg de Joan Ferrarons (Barcelona, Angle Editorial, 2020). De fet, és possible que mai no llegís res del que va escriure el seu fill. El pare de Kafka era un botiguer d’articles de moda (Galanteriewaren ), força pròsper a la ciutat de Praga, després d’haver-se casat amb una dona de més cultura i més cabals que ell, i després d’haver passat una infància miserable en un poble de mala mort, repartint carn, peus nus, entre els vilatans. No ens ha d’estranyar que aquesta rara dedicació del seu fill a escriure -una de les vocacions literàries més senyalades, extravagants també, de la història de la literatura- li semblés una pèrdua de temps. De fet, d’ençà que el comerç i la indústria van ser pròspers a l’Europa del segle XIX, era rar trobar un cap de família que veiés de bon grat que algú es dediqués a una cosa tan poc “productiva” com escriure. El seu pare ni tan sols va arribar a saber que el seu fill escrivia una obra, per més mal, molt rara i crítica amb els mecanismes burocràtics de les societats del seu temps. Encara hauria estat pitjor.

La carta, plena de descripcions menudes de la personalitat del pare de Kafka, esmenta totes les coses imaginables per les quals un fill pot sentir vergonya del seu progenitor: com es gratava les orelles amb un escuradents mentre menjava, com retreia als quatre fills comportaments a taula que ell mateix practicava, com tractava els empleats de la botiga o quina poca observança tenia de les prescripcions litúrgiques que escauen als jueus, un altre terreny que no va oferir-li cap terra ferma al fill.

I, per damunt de tot, l’enorme còrpora del pare -Kafka era alt, però mai va ser gros-, que significava per al fill una amenaça gairebé terrible. A la platja, a Kafka li feia vergonya despullar-se davant el seu pare, i li semblava que ell era una cosa esquifida i de no res si es comparava amb Hermann, tan apersonat. Més encara: en una de les imatges més simbòliques d’aquesta carta, Kafka escriu que li semblava que el seu pare ocupava tota la bola del món, i que a ell, per poder residir-hi, només li quedaven escletxes petites, per a una insegura supervivència.

Ferrarons no sembla procliu a acceptar una lectura psicoanalítica d’aquesta carta-riu, però no podem menystenir aquesta tesi, tan ben explicada per Deleuze i Guattari en un llibre que no és cap ximpleria: Kafka. Pour une littérature mineure, que, ara, oferiria molta llum per a una anàlisi de les vicissituds de la nostra literatura.