L’ESCUMA DE LES LLETRES

Josep Pla i la poètica de fer un pou

L’entrevista que Salvador Pàniker va fer a Josep Pla el 1965, publicada a La Vanguardia i recollida a Conversaciones en Cataluña (Kairós, 1966), conté una de les frases més famoses de l’escriptor empordanès: “ Considero que un hombre que después de los 40 años aún lee novelas es un puro cretino… ”. A la mateixa entrevista hi ha altres afirmacions menys conegudes i segurament molt més interessants. Per exemple, Pla hi parla del “realisme poètic”: “ …soy partidario de la literatura realista poética. […] El realismo poético consiste en encontrar los adjetivos. En la mayoría de los escritores los adjetivos son falsos… ” O sigui, d’una banda blasma la narrativa de ficció (que fins i tot el 1965 ja donava grans exemples contemporanis de narrativa poètica) però de l’altra, ni que sigui a través de la col·locació correcta d’adjectius, és amant del realisme (sempre que sigui poètic). La primera frase és més conceptual i parteix del punt de vista vital de Pla, força masoquista. A partir dels 40, ve a dir, s’ha d’estar per coses més serioses. El menyspreu del gènere novel·lístic, però, és una constant al llarg de la història de la literatura. I contrasta, curiosament, amb aquesta mort anunciada que no acaba mai de fer-se realitat. Potser perquè incorpora tot sovint un bon component de poesia que li dona transcendència. I per més motius que la simple presència d’adjectius ben posats.

Un pou de poesia

En aquest sentit, vet aquí un exemple ben recent: La dona pèl-roja, d’Orhan Pamuk (Més Llibres, 2016, traducció d’Anna Turró). La novel·la del premi Nobel turc té una primera part que és una mostra absoluta de realisme poètic. La feina d’un mestre pouater i el seu ajudant per arribar a trobar aigua i fer un pou en un terreny on tot diu que serà impossible és una metàfora de la vida. No direm si al final troba l’aigua o no, però tot és anar perforant, a mà, amb pic i pala, i anar enretirant cabassos de terra. I anar baixant cada cop més avall. Són unes pàgines extraordinàries tenyides de l’èpica de les millors novel·les de viatge iniciàtic.

Un servidor seria triple cretí, per tant, perquè llegeix novel·les, en fa i creu en el seu efecte balsàmic com a art creatiu.