El 9 de setembre l’IEC va presentar la Gramàtica bàsica i d’ús (GBiU), l’obra que pretén acostar la norma als no especialistes i que els docents haurien de tenir de marc de referència. Doncs bé, la GBiU manté i extrema un ús abusiu i insostenible de la variació de registre que impedeix que una normativa sintàctica més realista i assimilable -la que va liderar Joan Solà- desplaci la fabriana. En posaré un exemple molt concret: les combinacions del datiu singular de 3a persona amb els pronoms ho i en (pàg. 229).

L’ús real en els parlars valencians és “Ja li ho compraré jo, això, a la mare” i “A l’avi, de pastís, no li’n donis”; i en la resta de parlars “Ja l’hi donaré jo, això, a la mare” i “A l’avi, de pastís, no n’hi donis”. Una norma realista s’hauria de limitar a descriure i prescriure aquests dos usos en funció d’on sigui el parlant. Però la GBiU, enrigidint en lloc de flexibilitzar -com calia esperar si havia de ser més assimilable- la posició de la GIEC, ens diu que les primeres formes -les valencianes- són les dels “registres formals” i les segones -les de la resta de parlars- les dels “registres informals”.

Així doncs, un docent que seguís la GBiU hauria d’ensenyar als seus alumnes que formalment “li ho han de comprar, això, a la mare” i que “no li n’han de donar, de pastís, a l’avi” però que, potser quan hi tinguin més confiança, podran “comprar-l’hi” i “no donar-n’hi”. ¿Algun mestre amb un mínim de seny troba raonable ensinistrar els alumnes en aquestes diferències d’ús? Espero que cap.

¿Des de quan unes frases indefugiblement familiars i col·loquials són susceptibles de ser formals? Com s’hi arriba, a aquesta contradicció en termes? Doncs s’hi arriba perquè les etiquetes formal i informal són només l’aval tècnic i tàctic per mantenir la preeminència de la norma prèvia, la de Fabra. I quan les institucions estructuralment conservadores -com clarament ho és l’IEC- han de salvar les normes prèvies, deixa de ser important fer un ús coherent i apropiat dels conceptes.