ENTREVISTA
Montse Barderi

“Gràcies als llibres no em vaig odiar per ser gai”

Novel·lista 

“Gràcies als llibres no em vaig odiar per ser gai” / XAVIER BERTRAL Zoom

Barderi ha guanyat el premi Prudenci Bertrana amb ‘La memòria de l’aigua’ (Columna), una novel·la amb un gran pòsit autobiogràfic que dona veu a tres generacions de dones nascudes en un entorn molt humil

Montse Barderi (Sabadell, 1969) ha fet un llarg recorregut fins a escriure La memòria de l’aigua (Columna), premi Prudenci Bertrana. Comparteix moltes coses amb la Núria, neta de la Clemència, filla de la Rosalia, i una de les tres veus del seu llibre. Com la Núria, als 8 anys ja treballava servint taules al bar dels pares. Als 13 continuava aixecant la persiana del bar, feia de soldadora en una fàbrica i anava a classe. Malgrat les dificultats, va aconseguir acabar la carrera de filosofia. És la comissària de l’Any Teresa Pàmies.

La memòria de l’aigua arriba després d’alguns llibres de filosofia pràctica i d’altres que reivindiquen el paper de la dona. Aquesta vegada, però, té molt a veure amb la teva biografia.

Tinc dos vessants com a autora. Un que està basat en la filosofia pràctica, com El amor no duele (Urano). Són recerques que he fet fins a trobar la meva pròpia veu. La memòria de l’aigua és un llibre de balanç de vida. Com diu Marguerite Yourcenar, arriba un moment que tothom decideix qui vol ser. Crec que per a les dones hi ha un moment fundacional, que és quan se’ls mor la mare, moltes vegades l’últim progenitor, i es queden més soles al món. Aleshores s’acostuma a fer balanç del que s’ha viscut i com es vol viure a partir d’aquell moment. Sí que té una base biogràfica, però no és un vòmit psicoanalític, sinó que he treballat en una història i he agafat de mi el que necessitava i he descartat el que no era necessari.

¿Ha sigut més complicat escriure amb aquest pòsit biogràfic?

És un llibre dolorós però crec que si vols escriure alguna cosa interessant has d’anar allà on et fa més mal. Cada llibre respon a un moment i l’important és dir el que necessites dir.

Hi ha diferents veus narratives: parlen l’àvia, la mare i la filla.

Em semblava interessant fer paral·lelismes entre la neta i l’àvia. El fet que el que no hem viscut ho omplim de records, com creem les històries. La meva mare sempre m’explicava que l’àvia era rossa com un fil d’or, i estava enamorada del Pere però la van obligar a casar-se amb el Negre i ho va passar molt malament. Tot per unes terres. La gent de classe humil no podem anar als arxius -tot i que tampoc m’interessava fer-ho- i hem de completar aquests fragments de les històries familiars heretades i del dolor que hi hagut abans que nosaltres. Em semblava important explicar les històries d’aquestes dones que van néixer al camp enmig de la misèria i que després van anar a les fàbriques. La meva mare va néixer el 1926, la meva germana el 1949, i jo vaig néixer el 1969. Tinc l’anomalia d’haver nascut als anys 70 i haver rebut una educació dels anys 40. Estic molt a prop d’una generació que per a molts contemporanis meus és llunyana.

I com t’ha afectat aquesta anomalia biogràfica?

La meva mare va anar a la casa de la caritat. Aprenia a cosir, li feien fregar els vàters. Tenia una obsessió pel menjar. Va passar anys a la casa de la caritat i era analfabeta funcional perquè les monges no li van ensenyar a llegir i escriure. La memòria de la mare i les seves vivències m’han afectat, ens afecten a tots. Jo llegia darrere la barra del bar mentre servia taules, i el meu pare, si em descobria els llibres, els llençava. Els pares no tenien consciència que estudiar fos important. Recordo l’assetjament dels homes del bar, els acudits i comentaris, i algun cop al cul. Ara ho penso i no entenc com aguantava totes aquelles coses. El meu pare era molt autoritari i estava acostumada a no aixecar la veu.

El teu és un recorregut molt llarg i, a diferència d’altres autors, no hi ha distància amb el món que descrius.

Molts autors han escrit sobre entorns humils i de misèria des d’una posició benestant. Hi ha dones escriptores també amb vides excepcionals. Esclar que cada cas és diferent. Però sí que crec que hi ha pocs testimonis directes de dones, com les de la novel·la, que van ser burres de càrrega de la fàbrica i del camp.

Com vas decidir començar a escriure?

Em feia molta vergonya. El meu primer llibre el vaig presentar al premi Ramon Llull i no ho vaig dir a ningú. Em presentava des de l’anonimat i volia una mirada externa. Va ser el 2007 i vaig quedar finalista. Després, a poc a poc, m’he anat convencent que ho podia fer. La necessitat d’escriure la tinc des de sempre. També per solitud i per haver crescut en un entorn violent. Tenia la necessitat de posar ordre a tot aquell caos emocional.

La Núria, l’última generació, des de ben petita té la necessitat de llegir. Què t’ha aportat la literatura?

La literatura va ser una eina de salvació. Com la Núria, vaig trobar les obres completes de Lorca, publicades per Aguilar el 1964. Era l’únic llibre que hi havia a casa. Amb la poesia trobava algú que em podia entendre, una finestra a un món que no sabia que existia. Els llibres et donen la capacitat d’enfrontar-te, amb una consciència diferent, a tot el que t’envolta. Hi ha un moment molt representatiu al llibre, que és quan la Núria descobreix que és lesbiana i el pare li explica que apallissava maricons. Ella va a la biblioteca, busca la definició d’homosexualitat i es fa una composició de lloc. Això és també el que jo vaig fer. Gràcies als llibres no em vaig odiar per ser gai. Si m’hagués mirat amb la mirada analfabeta i plena de prejudicis de la meva família, m’hauria autoodiat per la meva homosexualitat.

La majoria de relacions amorosos del llibre tenen un punt d’amargor.

La Núria aconsegueix la tranquil·litat. Crec que durant una part de la vida som conseqüència de les relacions familiars i arriba un punt a la vida que tothom tria el que vol ser. No és un cant al victimisme. Pla deia que si tires enrere dues o tres generacions, a cada família catalana hi ha una masia. He volgut explicar que en aquesta masia la vida de les dones no va ser gaire fàcil.