ELS LLIBRES I LES COSES

La Gernika catalana

La Gernika catalana / CENTRE D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA Zoom

Figures, diumenge 23 de gener del 1938. Al passeig Nou, davant del Parc Bosc, malgrat la guerra, la vida seguia. La canalla jugava. De cop van començar a caure bombes del cel. Hi va haver 16 morts i 27 ferits, molta mainada entre les víctimes. “Portava un vestit nou i la seva mare li havia dit que no se l’embrutés. Quan van caure les bombes, tothom es va estirar a terra menys ella”: així recorda M. Dolors Godoy Rotllens la mort de l’amiga que li havia ensenyat a anar en bicicleta. És una de la setantena de testimonis que, dins el projecte Jo hi vaig ser, liderat pel fotògraf Jordi Puig, l’historiador Enric Pujol i el periodista Gerard Bagué, després de plasmar-se en una exposició, ha donat peu ara al llibre Figueres, la Gernika catalana (Efados), d’Enric Pujol.

Els bombardejos de l’aviació feixista italiana i nazi a Figueres van guanyar intensitat com més s’acostava el final de la Guerra Civil Espanyola i la ciutat es convertia en seu dels governs català, basc i espanyol, i en punt de trobada final de la sortida definitiva cap a l’exili de milers de persones. Avui, però, són encara molt desconeguts, fins i tot per als mateixos figuerencs. I això que, després de Barcelona (2.428 morts), va ser la segona ciutat de Catalunya amb més víctimes. Fins ara s’havia calculat una xifra al voltant dels 300, però Pujol l’eleva fins a més de 400. Figueres tenia aleshores 14.000 habitants. Hi ha, a més, constància documental de 516 edificis privats destruïts, als quals cal sumar els públics. “La comparació amb la població basca de Gernika es fa gairebé inevitable”, escriu Pujol. Les dues ciutats van ser un exemple de la lògica de terror contra la població civil que s’acabaria imposant a la Segona Guerra Mundial.

Però el cas de Figueres ha restat gairebé oblidat. La política de propaganda i desmemòria de la dictadura franquista, i una Transició democràtica igualment desmemoriada, han impedit que la capital alt-empordanesa tingués plena consciència del drama que va patir: els bombardejos van ser escalonats al llarg del 1938 -un d’aquests va destruir l’hospital: hi van morir totes les infermeres- i molt intensos i seguits el gener i febrer del 1939, quan es va rebre amb pànic als carrers setze (o disset, no està clar) letals incursions aèries. Un episodi dramàtic va ser quan una bomba va caure dins el refugi antiaeri de la plaça del Gra (avui obert al públic) i un altre quan van atacar l’estació de tren, plena a vessar perquè estava a punt de sortir un tren d’evacuats: “S’han produït escenes d’horror indescriptible. La gent que intentava guanyar el refugi, galvanitzada pel pànic, s’ha llançat a borboll escales avall i ha acabat taponant l’entrada. I allà ha sorgit la catàstrofe immensa. Vells, dones, criatures, empesos per la cega allau, han rodat escales avall. L’allau ha passat per sobre d’aquells desgraciats i ha enfonsat pits, aixafat caps, trepitjat ventres i trinxat costelles”, segons el testimoni d’un funcionari transcrit per Àlvar d’Orriols.

El dia 5 de febrer del 1939 la Legió Còndor va atacar la ciutat amb 46 aparells, una de les concentracions d’avions més grans de tota la guerra. I al cap de dos dies, el 7, hi va descarregar 280tones d’explosius. No cal afegir gaire cosa més, oi? Aquest llibre ens recorda l’obligació moral de recordar el patiment dels qui ens han precedit en la lluita per la llibertat i la justícia, una lluita que no s’acaba mai.