El crític literari i estudiós de la narració Gérard Genette va morir a París la setmana passada, carregat d’anys i de saviesa. Va dedicar la seva llarga vida a l’estudi de fenòmens literaris poc estudiats pels seus contemporanis, més propis dels estudis de retòrica i de gramàtica de la narració d’altres moments en la història de les lletres franceses, al temps del classicisme sobretot.
Va ser professor meu a l’École Pratique des Hautes Études l’any 1974, després d’haver cursat jo dos anys d’estudi a la Universitat Goethe, de Frankfurt am Main, amb els deixebles, o les restes, de l’Escola de Frankfurt. Això em va donar una formació en matèria d’història de les idees i d’estudi de la cultura que no s’avenia gaire amb les tendències formalistes que cap a aquells mateixos anys imperaven a les universitats i instituts de recerca de París. Llavors encara vivia Roland Barthes, Julia Kristeva es convertia en l’ spiritus movens de tot el moviment semiològic, i Tzvetan Todorov (un mal educat, a diferència de Genette, que era molt senyor), entre d’altres, constituïen una guàrdia de corps que, de la mà de Mikhaïl Bakhtin i dels lingüistes estructuralistes, frenaven a tot el territori francès la influència de la sociologia literària: Robert Escarpit va ser un dels pocs que s’hi va mantenir ferm. Després, amb els anys, hem vist que no tothom va quedar tocat per les modes semiòtiques i estructuralistes, com s’ha comprovat en l’obra de Marc Fumaroli -que no era respectat als anys 1970-, Antoine Compagnon i d’altres.
Pensant-hi mirant enrere i amb macroscopi, ara es pot entendre perfectament què és el que va succeir en aquells anys. De fet, a causa de les revoltes del 1968, París podia haver enfilat el camí de la crítica sociològica i d’altres corrents crítics que ja he esmentat. Però no va ser així: Genette, per exemple, es va moure per sempre més en el camp de la neoretòrica -impulsant una pseudociència que Todorov va anomenar “narratologia”-, mentre que els seus col·legues de l’École Pratique i els seus amics -Barthes, Sollers, Kristeva, etcètera- entraven de ple en la semiòtica, per un costat, i en la fidelitat al maoisme, no se sap exactament amb quines raons després de la purga de Mao contra els intel·lectuals xinesos. Aquests tenien la seva revista, Tel Quel -un deute envers Valéry que mai no van reconèixer- i Genette i el Todorov d’aquells anys -perquè després es va mudar a l’antropologia i la crítica política- van fundar la revista Poétique, quinta essència del formalisme retòric que ja he dit.
Sempre em va fer l’efecte que, a part d’aquestes consideracions, el que traspuava al darrere dels diferents formalismes en matèria de crítica literària que va assotar París durant uns vint anys era una lluita sonora de l’hegemonia intel·lectual de França contra la tradició crítica dels alemanys: només cal pensar que Walter Benjamin no va ser traduït al francès, per Maurice de Gandillac, fins al final dels anys 1960. Hi ha mètodes diferents de crítica literària, al món, però hom acaba descobrint-hi sempre determinades afinitats polítiques i ideològiques.
