El 12 d’abril de 1633 Galileu va ser detingut per un tribunal de la Inquisició, a instàncies del papa de Roma, per haver gosat transformar la teoria geocèntrica del món -que era la teoria oficial de l’església- per una teoria heliocèntrica, que avui dia ja no val, tampoc, si ens referim a l’Univers. Com que, segons la Bíblia, l’home havia estat creat a la Terra, semblava natural que aquest planeta fos el centre de l’Univers en la mesura que l’home havia estat creat “a imatge i semblança de Déu”. És una teoria que no s’acaba d’entendre ni tan sols des del punt de vista del dogma perquè, essent Déu algú que es troba a tot arreu i pertot, el més lògic hauria estat suposar que el centre de l’Univers era Ell, no la Terra. A més a més, l’assimilació de moltes cultures religioses, antigues, entre el Sol i la màxima divinitat, hauria avalat aquesta hipòtesi. Però Galileu era un home d’estudi, i havia arribat a la seva conclusió des d’un punt de vista experimental, físic i matemàtic.
El procés va ser breu perquè Galileu, que era un busca-raons contumaç, davant la possibilitat d’anar a parar a la foguera va abjurar de totes les seves teories científiques, agenollat i humil davant les autoritats eclesiàstiques, amb aquestes paraules: “Amb el cor ple de sinceritat i una fe no fingida abjuro, maleeixo i execro els meus errors i heretgies i juro que d’ara endavant no afirmaré ni de paraula ni per escrit coses sobre les quals pugui elevar-se contra mi cap sospita, i que, si conec cap heretge o algú sospitós d’heretgia, el denunciaré davant aquest Sant Ofici”. Com a penitència, van obligar-lo a resar cada dia, durant tres anys, els set salms penitencials. La llegenda diu que, acabat el judici, Galileu va pronunciar unes paraules a sota veu que s’han fet famoses, i que serveixen per a les causes més diverses de disputa entre el dogma i l’evidència: Eppur si muove, és a dir: “Ja podeu dir el que vulgueu, que el fet és que la Terra es belluga”.
Al cap de poc temps es va traslladar a Siena i es va allotjar al palau episcopal, a la casa de Francesco Piccolomini, jesuïta i avantpassat del gran humanista Eneas Silvio Piccolomini, que va ser, temps enllà, el papa Pius II: una monja, filla del bisbe, s’encarregava de fer recitar Galileu, cada dia, els salms penitencials que ja hem dit.
No ens ha d’estranyar que Galileu es refugiés en aquella seu bisbal de la ciutat de Siena, perquè els Piccolomini -etimològicament homes menuts, perquè tot el llinatge devia ser-ho- van ser, des del temps de l’humanisme, gent d’enorme cultura i, de passada, amiga de la gresca. Per això avui puc aconsellar el llibre Cintia, història de dos amants, d’aquest Papa quan encara no ho era, en què es descobreix un home d’insòlita liberalitat que, per decòrum, no arriba mai al llibertinatge.
