La brillant columna d’un brillant escriptor català acabava així: “M’agradaria poder agafar tots aquests arbres amb les seves branques meravelloses i ajuntar-los i fer-ne un ram pel Jordi Cuixart i els altres presos, i porta’ls-hi”. És algú que -amb tota la legitimitat poètica- vol preservar la seva veu en la seva prosa i, intentant-ho, posa el corrector en un compromís.

Aplicant cegament la norma, el fragment quedaria així: “[...] i fer-ne un ram per al Jordi Cuixart i els altres presos, i portar-los-el”. El pas del pel al per al ja altera la veu, però hi estem prou fets perquè no ens resulti detonant. No sembla gaire prudent, en canvi, convertir el porta’ls-hi en portar-los-el. Un final tan ortopèdic -l’únic adequat als registres formals segons la GIEC- dinamita l’autenticitat que batega en el text original.

¿Deixem, doncs, porta’ls-hi? No podem. L’autor sap que emmudeix la erra final de l’infinitiu i això l’ha dut a no escriure-la sense advertir que, eliminant-la, la paraula passa a ser plana. El mal menor -i així s’ha publicat- és portà’ls-hi, que respecta la veu i sona bé però -sent tan inhabitual- gairebé fa mal a la vista. Joan Sales va proposar -intentant conciliar gramàtica i llengua viva- portar’ls-hi. No és una mala solució.

L’escriptura d’aquestes combinacions pronominals, en què la norma més estricta exclou el que diem la gran majoria de catalans no-valencians, evidencia fins a quin punt el bon escriptor no sempre troba recer en els “registres formals”, i ha d’optar per formes no normatives. Ningú dubta que els grans creadors, seguint el seu geni, han de ser, quan cal, no normatius, però ¿té eines la nostra indústria editorial per saber com ha de corregir o tolerar aquestes transgressions?

Ara com ara, aquest portà’ls-hi que per al llibre d’estil de la CCMA -si més no en llengua oral- és la forma recomanable en tots els registres, no passa “d’ús col·loquial d’alguns parlars” a la GIEC. I diria que és la norma de l’IEC la que s’ho ha de replantejar.