AIXÒ NO CAL DIR-HO

Edicions Vértice com a xicoira

Edicions Vértice com a xicoira Zoom

No sé quants tipus de lectors de la Marvel hi ha. Jo soc dels que es van iniciar amb les edicions de Vértice. Eren absolutament deplorables. I una meravella. Desgraciaven l’original amb tota mena de retocs, però també a casa li dèiem cafè al malt i a la xicoira, encara que sabíem el que preníem. Bé, llavors jo no en tenia ni idea. Em pensava que el cafè era això que preníem i que els còmics de superherois eren a la resta del món igual que els que jo llegia. La cultura és un sistema de decepcions. Quan van fer El falcó maltès a la tele vaig relacionar-la més aviat amb visites que portaven galetes (tota la meva infantesa és una serralada de genolls de dones que prenien succedanis de cafè amb galetes napolitanes i també de coco, les meves preferides; en aquella època els genolls eren molt importants, ja que la gent s’empassava mitja missa de genolls, i també agenollat era com havies de fregar el terra, i aquella esclavitud de banc d’església i de lleixiu es quedava enganxada als genolls d’aquestes dones, i això era el que jo veia quan aixecava el cap dels tebeos).

Però el que resultava fascinant, el millor que hi havia, no eren els genolls sinó els llibrets de Vértice, perquè estaven tocats amb el vertigen de la superficialitat. A la coberta hi era tot. Amb portades així, no calia llegir res més. La cultura popular està feta d’impressions que arriben violentament. Un títol és millor que tota una novel·la sencera, i d’això es tracta. El cartell d’una pel·lícula fa somiar més, resulta més evocador, que la pel·lícula sencera. Una coberta de llibre que no diu res en concret parla amb totes les veus que un té a la memòria. El mínim comú denominador de la cultura popular és la promesa, l’esperança garantida. I com que existeixen totes dues, la gent continua aguantant. ¿És que llegir tebeos i novel·letes de l’Oest, de l’FBI o de vampirs equival a vendre fum o, més aviat, a comprar-lo? I jo encara diria més, ¿el fum de la cultura popular és el malt o la xicoira del fum polític? Potser és a l’inrevés. Al costat de Dan Defensor (perdoneu-me per la nomenclatura obsoleta), la política és xicoira sense gra. Cap titular, cap eslògan, cap promesa tenen la veritat de qualsevol pel·lícula de sèrie B.