HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 19/01/2019

Des(ordre) i aventura

i
Eva Piquer
3 min
Des(ordre) i aventura

Un caos aparent fet de paperassa, pols i balancins

Joan Brossa tenia un estudi tan “desordenadament ordenat” -són paraules seves- com el de Josep Palau i Fabre: un d’aquells escenaris que fan les delícies dels periodistes una mica mitòmans i dels fotògrafs encarregats de deixar-ne constància gràfica. Brossa tremolava quan li havien de fer fotos a l’estudi, perquè deia que els companys de les càmeres li tocaven els papers escampats per terra i després ja no sabia on trobar cada cosa. “Ja em diràs de quina altra manera s’han d’ordenar els papers!”, exclamava, assegurant que ell tenia controlat mentalment aquell espai caòtic on convivien sota la pols mitja dotzena de balancins i serralades de paperassa.

El primer estudi del poeta estava al carrer Alfons XII de Barcelona. El 1958 el va traslladar a un àtic del carrer Balmes, a la cantonada amb Travessera de Gràcia. S’hi arribava amb muntacàrregues, i quedava bé dir que l’havies trepitjat. Segons va escriure el crític literari Joan Josep Isern, “si hem de fer cas a tothom que diu haver-hi estat, [aquell pis] registraria uns índexs de concurrència similars als d’un ambulatori de la Seguretat Social en època de grip virulenta”. Però el famós estudi de Balmes no es va esfondrar per un excés de visitants, sinó que es va inundar. Aleshores el poeta va instal·lar el seu cau creatiu al mateix edifici del Guinardó on vivia. Parlo de la Casa Fullà, un bloc d’habitatges del carrer Gènova dissenyat per Lluís Clotet i Òscar Tusquets que té vocació de laberint: els pisos se solapen, són tots diferents i trenquen amb moltes convencions arquitectòniques. Aquest bloc desordenadament ordenat, que era conegut com “l’edifici dels hippies”, va acollir diversos noms de la contracultura barcelonina dels anys setanta.

Una obra arriscada que s’allunyava de l’academicisme

“Potser l’estat en què tinc l’estudi -un ordre meu sota una acumulació de vivències- expressa la meva manera de pensar: la transitorietat”, explicava Joan Brossa a Agustí Pons el 1979, amb motiu del seu seixantè aniversari. “Sempre he considerat la vida com un viatge. Tot és transitori i el paisatge va mudant. L’home mateix és un trànsit i un final, com diu Nietzsche. Hi ha gent que dona importància al viatge per si sol, i d’altres que tot ho relacionen amb el punt d’arribada. Jo soc dels primers, perquè ignoro el sentit que té tot plegat”. En aquella conversa i en un intent de fer balanç, deia: “En cada etapa he intentat tocar el registre que calia per assolir una obra coherent. Ara tornaria a fer el mateix, però potser afinaria més la promoció de la meva obra, perquè ja se sap que la nostra cultura es mou al voltant de les patums de torn, que s’emporten els talls grossos. Pel risc i l’aventura que comporta, la meva obra no és «patumable», no encaixa en l’academicisme”.

La poesia és més fàcil de trobar en un vàter que en un poemari

Joan Brossa sostenia que la poesia és a tot arreu, també i sovint en una tassa de vàter, i que on costa més trobar-la és als llibres de poemes. Els seus referents: J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i el Jacint Verdaguer que cantava la natura (“quan es torna beat ja no m’interessa”). “A mi Miquel Martí i Pol m’agrada -admetia al diari Avui, en una de les últimes entrevistes que va concedir-. Però es va haver de posar malalt per ser conegut”. Si li demanaves que destaqués algun poeta de generacions posteriors, solia esmentar Enric Casasses i Pere Gimferrer. I es veia la mar de reflectit en l’ambició artística de Perejaume, que l’havia anat a veure de molt jove -així com ell, anys enrere, havia anat a veure Foix- i a qui sempre va seguir les passes de ben a prop.

stats