Et poses el davantal, agafes un ganivet i et tanques a la cel·la

“Qui hagi intentat mai escriure una novel·la sap que és una tasca molt dura, és sense cap dubte una de les pitjors maneres de tenir feina per un mateix. Tot el temps cal quedar-se en un mateix, en una cel·la d’una sola persona, en una solitud absoluta”, escriu Olga Tokarczuk, la Nobel que ha rebut el premi del 2018 amb un any de retard, en el llibre Cos, publicat per Rata i traduït per Xavier Farré (en castellà es diu Los errantes -títol més fidel a l’original-, l’ha publicat Anagrama i la traducció del polonès ha anat a càrrec d’Agatha Orzeszek). Abocar-se a un projecte literari de llarg abast és, segons Tokarczuk, “una psicosi controlada, una paranoia amb una obsessió enganxada a la feina”. L’uniforme? Toca posar-se, diu, “un davantal de carnisser i botes de goma, i un ganivet per obrir les entranyes”.

Cos és un híbrid fet de fragments, reflexions, observacions, relats i apunts de viatge. És un llibre que no te l’acabes. Tracta de què (ens) passa quan viatgem, tant si creuem fronteres com si no. Qualsevol viatge, fins i tot un trajecte de metro, pot ser viscut com una expedició al pol. I els aeroports són l’escenari adequat per disfressar-se de carnisser sense que es noti gaire.

O esborrem els espais que ens han ferit o hi tornem per curar-nos

“Quan vaig de viatge, desaparec dels mapes -escriu l’autora polonesa-. Ningú no sap on soc”. El cel és ple de persones que, mentre volen i tenen el telèfon desconnectat, s’absenten del món. “Apareixen tot d’una a les terminals d’arribades i comencen a existir quan els funcionaris els estampen un segell al passaport o quan un recepcionista amable en algun hotel els passa la clau”.

No és només ella, la narradora, la que desapareix dels mapes. També n’esborra els punts de mal record: “El que em fereix, ho esborro dels mapes. Els llocs on he ensopegat, on he caigut, on m’han colpejat, que m’han afectat fins al moll de l’os, on m’ha dolgut, han deixat d’existir-hi, als mapes”. És així com ja ha esborrat unes quantes ciutats grans i una província. “Potser algun cop passarà que esborraré tot el país. Els mapes ho accepten comprensibles; enyoren les taques blanques, és la seva infantesa feliç”.

Fa dies que tinc Cos a mà i que en vaig llegint i rellegint trossos. Entremig he fet el viatge més inhòspit de la meva vida, i encara no sé si esborraré aquest destí dels meus mapes o si hi tornaré per embellir-ne el record. M’atreu més la segona opció, pel mateix motiu que em resisteixo a esborrar del cap i del cos les persones que m’han importat. M’agrada tornar als llocs més que no pas anar-hi per primer cop, potser perquè em cal retrobar la dona que era jo llavors. I mira que ja ho adverteix la cançó, que em ressona endins en les veus de Mercedes Sosa i de Chavela Vargas: Uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida / y entonces comprende cómo están de ausentes las cosas queridas.

Els qui sempre parlen anglès no es poden refugiar en un idioma

Tant tu com jo tenim una llengua pròpia i ens defensem com podem en anglès a l’hora de voltar món. Però hi ha gent per a qui la seva llengua privada és també la llengua universal que poc o molt coneix tothom. I, doncs, sempre que parlen els pot entendre tothom. La premi Nobel ho explica com si se’n sorprengués: “Hi ha països en què la gent parla en anglès. Però no el parlen com nosaltres, que tenim la nostra pròpia llengua amagada en els equipatges de mà, en els necessers, i que només fem servir l’anglès quan som de viatge, en països estrangers i amb gent que no coneixem. Es fa difícil d’imaginar, però l’anglès és la seva llengua autèntica! Molt sovint, l’única. No tenen on tornar ni com dirigir-se en els moments de dubte”.