ELS LLIBRES I LES COSES

Dades contra el pessimisme ignorant

Dades contra el pessimisme ignorant / WIKIPEDIA Zoom

Costa molt dir que el món no va tan malament, i encara més dir que va bé. Ultradreta, desigualtats, canvi climàtic, refugiats, Síria, crisi de la democràcia... De fet, intentar buscar la part positiva de les coses sovint és titllat d’ingenuïtat o, encara pitjor, de frívola connivència amb el poder. Darrere un discurs optimista fins els menys perspicaços tendeixen a veure-hi ocultes maniobres de distracció ideològica per frenar qualsevol canvi. Un discurs així no pot sinó formar part de la conxorxa neoliberal, per força ha de ser fruit d’un relativisme conformista i blanquejador dels qui tenen la paella pel mànec.

Doncs bé, Hans Rosling ha aconseguit un petit miracle. Just abans de morir, a partir de la seva experiència com a metge expert en salut global -va aconseguir aturar la primera gran epidèmia d’Ebola a Libèria- i com a conferenciant d’èxit mundial -ell es feia dir “educador públic” -, va escriure un assaig sorprenent, Factfulness (La Campana, en traducció d’Imma Falcó i Imma Estany). És un llibre d’aquells que, a força de dades amb perspectiva històrica, t’obliga a revisar algunes de les idees de fons, tan arrelades que són quasi invisibles, i que configuren la manera distorsionada, dramàtica, com veiem el món. Repeteixo (i repeteix ell): això no vol dir que el món vagi bé, però potser no va tan malament.

En aquest seu testament optimista, Rosling desemmascara una sèrie d’“instints” (llegiu malentesos, prejudicis, tendències, confusions...) que condicionen la nostra aproximació a la realitat. Són l’instint de la bretxa (una divisió socioeconòmica binària, pels extrems: rics i pobres), l’instint de la negativitat (no entendre que les coses poden anar malament i alhora poden haver millorat molt), l’instint de la línia recta (les gràfiques no sempre van cap a munt o cap avall), l’instint de la por (moltes pors són irracionals i no mesuren bé el risc real: per exemple la por al terrorisme), l’instint de les dimensions (les grans xifres aïllades són enganyoses, cal buscar i comparar: l’índex de mortalitat infantil ha passat del 15% al 3% des del 1950), l’instint de la generalització (“els africans són...”), l’instint del destí (el futur no està escrit; les coses canvien constantment), l’instint de la perspectiva única (analitzar-ho tot només des d’un únic punt de vista: nacional, ideològic, religiós...), l’instint culpabilitzador (“busca les causes, no els dolents”) i l’instint de la urgència (la necessitat de prendre decisions dràstiques i ràpides poc o gens reflexionades).

Les dinàmiques mediàtiques (els periodistes rebem bastant, en aquest llibre), sumades a les xarxes socials i a la crisi de la política tradicional -de la democràcia liberal-, han exacerbat molts d’aquests instints i, segons Rosling, no ens deixen veure el progrés extraordinari que la humanitat ha fet en dos segles. Pensem que estem pitjor del que estem. El test amb què comença el llibre és demolidor: gairebé tothom el suspèn, inclosos polítics, acadèmics, periodistes i premis Nobel. De fet, com més preparats, pitjor. Portem a sobre una angoixa, un suposat pessimisme lúcid, que ens enterboleix la mirada.

Quina és l’esperança de vida al món? 50, 60 o 70 anys? Sí, us heu equivocat. No és 50 ni 60, són 70 anys. En els últims 20 anys, el percentatge de la població mundial que viu en la pobresa extrema... ¿s’ha multiplicat per dos, s’ha quedat més o menys igual o s’ha reduït gairebé a la meitat? Sí, us heu equivocat. S’ha reduït gairebé a la meitat. I on viu la majoria de la població mundial? ¿En països de renda baixa, de renda mitjana o de renda alta?

Aquesta última resposta l’haureu de buscar vosaltres mateixos de la mà de Rosling, a veure si la seva injecció d’esperança ben informada us vacuna contra el pessimisme paralitzador i fatalista.