ELS LLIBRES I LES COSES

Conclusions provisionals sobre el Carles

Conclusions provisionals  Sobre el Carles / MANOLO GARCIA Zoom

Si algú encara dubta del valor de llegir el Carles Capdevila és que no l’ha llegit prou. La frase és la paràfrasi d’una de seva: “Si algú dubta del valor d’estudiar, és que no ha estudiat prou”. Aquest era el seu estil, un permanent joc de paraules rere el qual hi havia intel·ligència i sentit comú, en dosis semblants, i compromís i empatia, a parts iguals. A més d’humor, sempre bon humor.

Ara fa un any que ens va deixar. Ha sigut un any trepidant, apassionant, dramàtic. De somriures i llàgrimes. De victòries i derrotes. L’hem viscut perillosament, a totes, com a ell li agradava agafar-se la vida. Em sap greu que se l’hagi perdut. Quina ràbia fa que ja no hi sigui. Què hauria fet? Què hauria escrit? He volgut rellegir el seu últim llibre, el dels articles, La vida que aprenc (Arcàdia), a la recerca del Carles perspicaç, valent, divertit, reflexiu, crític i autocrític.

I he arribat a algunes conclusions provisionals sobre el carlisme. La seva bèstia negra moral era el cinisme, parent de la mentida, tot sabent que la veritat sempre és relativa. Sí: no suportava els cínics i en canvi feia sovint un elogi gens ingenu de la ingenuïtat. I la seva bèstia negra pràctica era l’estrès: és a dir, l’autoexplotació, no saber dir no, voler fer-ho tot. Ell no parava mai quiet. Però allà on dedicava tots els esforços no era al blasme, sinó a l’elogi de les coses que li agradaven: el voluntariat, la feina ben feta (com si fóssim artesans d’antany, però tecnològicament equipats), l’optimisme de la voluntat, l’amistat, la capacitat de convertir idees en actes, la llibertat interior, la joia de viure i la generositat de dedicar temps als altres, sobretot als més necessitats.

Era un periodista atípic, amb esperit de filòsof moralista, que fins i tot quan parlava de política o economia aconseguia aterrar la reflexió a la vida de cada dia. ¿I quina era la seva filosofia vital? Doncs que s’aprèn a viure vivint, s’aprèn a confiar confiant, s’aprèn a escriure escrivint, a pensar pensant, a riure rient, a estimar estimant... La filosofia d’arremangar-se, de posar mans a l’obra.

Anava per la vida amb un somriure murri. Però quan topava amb el que en deia “persones tòxiques” no dubtava a treure la mala bava. Als articles, gairebé mai. Fins i tot era capaç de reivindicar tendrament la cursileria, inclosa alguna llàgrima furtiva. Per això l’irritaven tant els articulistes i tertulians cruels i demagogs, els de la provocació barata, els imbècils que es creuen intel·ligents, els que humilien des del seu complex de superioritat immoral. I renyava el públic que els reia les gràcies. Allò, per a ell, era una desgràcia.

Sempre va defensar i practicar un periodisme positiu, que partís dels fets i de la raó i que no prescindís del sentiment. “La saviesa, tan carregada de dubtes i matisos, seria una mala tertuliana”, deia. I sobretot, sobretot estava convençut que si una cosa ens salva és l’humor, el bon humor que ens humanitza, que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos. Avui, en temps de tragèdia, amb presos polítics i il·lusions ajornades, el necessitem més que mai: l’humor i el record del Carles.