MINÚCIES
Llegim Opinió 05/01/2019

Cap d’Any

i
Jordi Llovet
2 min

La humanitat té una tendència d’origen mític a celebrar una sèrie d’esdeveniments astronòmics, i els dedica un seguit de festes rituals que s’han convertit en inevitables. Així, per exemple, celebrem el solstici d’estiu el dia de sant Joan, que a l’hemisferi nord s’escau entre els dies 20 i 22 de juny, encara que ho festivem el 24. I celebrem el solstici d’hivern quan el sol es troba a la major distància angular respecte a l’equador celeste, entre el 20 i el 23 de desembre, encara que nosaltres el celebrem el dia 25 per associació amb el suposat dia del naixement de Crist, que era, entre els romans, el dia del Sol Invictus i darrer de les festes saturnals; és a dir, el dia que s’inicia la progressiva durada de la presència del sol al nostre hemisferi. “Per Nadal, salt de pardal; per Sant Esteve, salt de llebre”.

Les dues fites esmentades del calendari solar regeixen dos esdeveniments certament d’importància, almenys per a la pagesia: a l’entrada de l’hivern celebrem que s’han acabat les últimes collites i que el sol ens donarà més llum cada dia, i a l’entrada de l’estiu celebrem i desitgem esplets a la contrada. Són festes que conserven el mateix sentit que van tenir a l’antiguitat pagana.

El que no s’entén de cap manera és que celebrem una festorra quan l’any canvia de número, és a dir, la nit del 31 de desembre a l’1 de gener. Aquella nit no passa res especial ni al calendari lunar ni al solar. Simplement ens il·lusionem amb el fet que viurem un any més -menys en el cas dels que es moren mentre sonen les campanades, amb el raïm a mig empassar-, com el dia del nostre aniversari, i desitgem que l’any nou sigui millor que l’anterior, cosa de tot punt impossible si tenim present que això ho anhelem cada any i que sempre hi ha anys que les coses van bé i d’altres que van malament a la vida de cadascú, dels pobles i del món sencer.

Aquesta absurda, sorollosa, èbria i fatigosa celebració amaga, de fet, un problema de més calibre: creiem que, a mesura que passen els anys, la història avança cap a millor, cosa igualment indemostrable. El súmmum de la ximpleria sobre aquesta festivitat es produeix, però, només cada mil anys, i en menor mesura cada cent. El pas de l’any 1999 a l’any 2000 va inaugurar un nou mil·lenni, que els mil·lenaristes medievals van celebrar, l’any 1000, amb tota mena de prediccions apocalíptiques. Però en l’últim canvi de segle es va produir un fenomen que fa riure. Tothom diu ara: “Això no és propi del segle XXI”, “Home, però si som al segle XXI”, etcètera, com si el curs de la història hagués canviat substancialment en un sol segon, per art de màgia, entre el 31 de desembre del 1999 i l’1 de gener del 2000. Això s’ha convertit en un tòpic, i el fan servir sobretot els polítics, sempre amarats d’un optimisme fals que desborda, per tots cantons, la lògica desigual i imprevisible de la història.

stats