HE LLEGIT NO SÉ ON
Barcelona

Cal escriure i cal continuar escrivint

Cal escriure i cal continuar escrivint / DANIEL MORDZISKI Zoom

L’únic remei a l’abast contra els guionistes sense pietat

De petita, Agota Kristof es delia per llegir i per explicar històries. Les ganes d’escriure li van arribar més tard, quan la van dur a un internat i se li va esquinçar la infància: “Per suportar el dolor de la separació [dels pares i germans], només em quedava una solució: escriure”.

I com es torna algú escriptor? També ho respon Agota Kristof (1935-2011): “D’entrada cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que s’escriu no interessarà mai a ningú”.

Escriure contra el dolor. Escriure contra els dies i els mesos i els anys (els guionistes de les misèries humanes poden ser despietats). Escriure per no morir de pena. I continuar escrivint quan ja no sembli tan difícil veure una finestra (de vegades s’entreveuen finestres on fins poc abans només hi havia murs).

La lluita llarga i acarnissada per conquerir un idioma

“Heus ací la resposta a la pregunta: algú es torna escriptor -conclou l’admirada Kristof- escrivint amb paciència i tenacitat, i sense perdre mai la fe en allò que escriu”. I ho diu ella, que va assumir el repte de fer-ho en francès, una llengua que no era la seva -va fugir cap a Suïssa als vint-i-un anys, quan l’exèrcit soviètic va reprimir la insurrecció de Budapest- i amb la qual va haver de tornar a aprendre a ajuntar paraules. L’hongaresa descriu l’intent de conquerir aquell idioma desconegut com “una lluita llarga i acarnissada” sense punt final.

Tot plegat ho llegeixo a L’analfabeta, un volum preciós recuperat per Ara Llibres (el 2005 ja l’havia publicat Laertes), amb traducció de Montserrat Solé Serra, que aplega onze notes autobiogràfiques més una entrevista a l’escriptora feta per Riccardo Benedettini el 1999. Un llibret que farà les delícies dels incondicionals d’aquesta autora singular que feia frases cruels i afinades com cops de pedra. Un llibret, però, que a ella no la convencia: “Em vaig equivocar en divulgar aquests textos -va admetre en una altra entrevista, publicada el 2007 a El País -. No tenen cap valor. Són redaccions escolars”.

“L’objectiu de l’escriptor no és pas el que escriu -afirma André Gorz, pseudònim del filòsof i periodista Gerhart Hirsch (1923-2007), a Carta a D. -. La seva primera necessitat és la d’escriure. Escriure, és a dir, fer-se absent del món i de si mateix per, potser, fer-ne la matèria d’elaboracions literàries”. Gorz admet que fins al 1946 ell només era un escrivent que “conjurava l’angoixa” en un dietari. “Som milions que ens passem la vida escrivint sense acabar mai res ni publicar”.

Un cant a l’amor per sempre adreçat a la dona de la seva vida

Carta a D. Història d’un amor (Edicions de 1984 en català, traducció de Mia Tarradas; i Ático de los Libros en castellà, traducció de Jordi Terré) és una joia que no parla tant d’escriure com de viure. És un cant a l’amor incondicional en forma epistolar: l’autor s’adreça a Doreen Keir, la dona de la seva vida, i rememora per què ha estat la dona de la seva vida. Ella té una malaltia mortal i ell no la vol veure morta. “Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai”.

Deixeble de l’existencialisme de Sartre (evolucionaria cap a l’ecologia política), Gorz va fer ús de la llibertat personal per evitar sobreviure la dona que estimava, la persona amb qui havia construït un projecte absolut. Un any després de l’escriptura de Carta a D., els dos amants es van suïcidar junts, a casa seva.