El món de la revista literària de paper sovint és efímer i més si fuig de les fonts de finançament habituals: subvencions o publicitat més o menys directa. Fa un parell d’anys que dues capçaleres independents, marginals i de voluntat renovadora intenten subsistir a pèl. Ho aconseguiran? Esperem que sí, perquè són finestres obertes que fan que corri l’aire i que el talent jove i desconegut trobi maneres de materialitzar altres formes d’entendre la creació literària i d’acostar-la a disciplines com les arts visuals o la música, de fer-la més permeable i mestissa: de tornar-li el seu caràcter original, vaja.

La revista Branca, impulsada per tres professionals independents del sector com Irene Pujadas, Júlia Bacardit i Irene Selvaggi, funciona per convocatòria oberta (la del número 3 s’acaba demà, afanyeu-vos!). Un jurat recull i tria narracions i obra gràfica de noms normalment encara no publicats i les bones arts compositives de Víctor García Tur les converteixen en un volum bonic i suau que ha de servir de viver on els editors vagin a pescar. La revista Carn de Cap, impulsada per l’Escola Bloom, un centre d’ensenyament de la literatura i l’escriptura al capdavant del qual hi ha el teòric i escriptor Borja Bagunyà i l’escriptora sèrbia Lana Bastasic, vol fer un rol de crítica literària i cultural amb voluntat i embolcall artístics. Va començar en format de revista convencional proposant a uns quants autors la reescriptura d’un conte de Quim Monzó i ara ha tret un segon número que està format per un conjunt de plecs de paper en diferents formats i colors dins d’una caixa de cartró de disseny perfecte, perquè no n’ofega el contingut i n’és la materialització plàstica. Un deu.

Bagunyà i Bastasic signen cadascun un editorial del número i fixen el marc teòric sobre el concepte de destrucció del llenguatge, que és l’encàrrec que van rebre els autors que signen les col·laboracions: Míriam Cano, Roser Cabré-Verdiell, Sebastià Jovani, Max Besora, Núria Perpinyà, Adrià Pujol i Lluís Calvo, entre d’altres. Parlen de coses tan aparentment diverses com el Finnegans Wake de Joyce, Heron City o els enyorats Astrud. Si sou dels que penseu que la literatura catalana és poc variada o poc atrevida, fixeu-vos en aquestes revistes, poseu-vos-les com branques al cap i sacsegeu-lo per obrir-vos pas entre les llistes de llibres més venuts, que són plenes de paranys!