HE LLEGIT NO SÉ ON

Bon dia, apatia

FRANÇOISE SAGAN / ARA Zoom

Quan fa l’efecte que totes les coses han sortit de l’estat d’equilibri

“Dubto a posar el nom, el bell i greu nom de tristesa, a aquest sentiment desconegut el tedi i la dolçor del qual m’obsedeixen. És un sentiment tan complet, tan egoista, que quasi em fa vergonya, i això que la tristesa sempre m’ha semblat honorable. No la coneixia, però sí que coneixia el tedi, l’enyor, més rarament el remordiment. Avui, alguna cosa es replega sobre meu com una seda, enervant i dolça, i em separa dels altres”. Així comença la novel·la breu Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan, en una traducció de Josep Maria Pinto que ha publicat Viena a la col·lecció Petits Plaers (i quin plaer d’edició). La Cécile flirteja amb aquest sentiment fins llavors desconegut quan recorda el mal que ha acabat provocant, però no deixa que la tristesa la venci ni la paralitzi ni la mati.

El confinament d’aquests dies ens pot dur a experimentar estats d’ànims nous, diferents. Jo mateixa crec que he caigut en certa apatia, generada potser per una sobredosi d’informació, per l’enyor elevat al quadrat o al cub, pel dolor que sura en un aire menys contaminat que de costum i per la impossibilitat de descarregar l’angoixa corrent o nedant o deixant-me acariciar pel sol de primavera. I pot passar que les matinades ens costin d’empènyer, o que ens ataqui la por i no sapiguem bandejar-la. “Encara avui em desperto de cop, a la nit, de vegades, com si des de dins em traguessin del son amb una lleugera empenta, i experimento, amb la respiració aturada de terror, com, segon a segon, em podreixo de viu en viu -escriu Peter Handke a Infelicitat perfect a, un llibret publicat per L’Avenç (amb traducció de Marta Pera i epíleg de Simona Škrabec) en què el premi Nobel austríac relata el suïcidi de la seva mare-. L’aire està tan quiet en la foscor que em fa l’efecte que totes les coses han sortit del seu estat d’equilibri i s’han deixat anar del seu lloc. Deambulen una mica, silencioses i sense centre de gravetat, i al final cauran de tot arreu i m’asfixiaran”.

La doble tristesa dels dols que es viuen de cos endins i de portes endins

Penso en els confinaments dins del confinament. Hi ha dols, plors, solituds i desamors que es viuen de cos endins i -ara més que mai, sisplau per força- de portes endins. Em sembla que tot deu ser doblement trist, doblement irreal. I alhora, el paisatge anímic exterior en temps de pandèmia està en consonància amb l’interior. Quan estàs de dol i el món segueix girant com si res, el contrast et produeix estranyesa. Ara el món sencer també està en xoc, per més que floreixin les roses i madurin els blats i el vent desvetlli secretes melodies.

El pànic de morir-te en solitud i que ningú et trobi a faltar

Torno a una novel·la que em va encantar: La història de l’amor, de Nicole Krauss (La Magrana, traducció d’Ernest Riera). Leo Gursky té por de morir-se i que ningú se n’assabenti. Després que es morís la veïna del quart i que tardessin tres dies a trobar-la, en Leo i el seu veí de dalt s’han acostumat a comprovar mútuament com estan. A comprovar cada dia que encara estan vius. En Leo, a més, sempre prova de fer-se veure. Entra en un bar, es compra un suc encara que no tingui set i deixa caure les monedes del canvi a terra, per cridar l’atenció. O se’n va a una sabateria, demana que li portin unes vambes del seu número i fa que el dependent l’ajudi a emprovar-se-les. “Mai no compro res. L’única cosa que vull és no morir un dia que hagi passat desapercebut”.

L’única cosa que volem és no morir havent passat desapercebuts. D’aquí ve, crec, que ens aboquem a estimar i a crear. L’amor i la bellesa no ens salvaran de la mort ni del patiment, però ens allunyaran d’un malson pitjor: el d’haver passat per la vida de puntetes.