ELS LLIBRES I LES COSES

Bernardo Atxaga, amb un parell d’ous

Bernardo Atxaga, amb un parell d’ous / MARC ROVIRA Zoom

La col·lecció Breus del CCCB publica ara la conferència Arrautza, ou, huevo, oeuf, egg que l’escriptor basc va pronunciar al centre barceloní fa mig any dins d’una trobada internacional de Linguapax. Bernardo Atxaga sempre parla i escriu amb històries que són alhora metàfores i imatges. És tan concret com poc explícit. T’embolcalla en la seva ficció, en el seu món que, ves per on, s’assembla prou al teu. Et captiva amb la poesia de les paraules, els dona una vida extraordinària, les tracta com si fossin éssers vius, cadascuna amb el seu misteri i individualitat, totes agermanades.

Segons Atxaga, cada llengua té el seu ou, el seu nucli, que la posa en moviment i li dona vida. I després hi ha el vent de la història que hi bufa a favor o en contra. Amb dues menes de ventades importants: la quantitat i el poder. Una llengua amb molts parlants i amb un estat fort al darrere té les de guanyar. Deia l’escriptor marroquí Abdelfattah Kilito: “La llengua és el contrari del sabó. Com més s’usa el sabó, més es gasta; com més s’usa la llengua, més creix, més gran i forta es fa. El motor de la paraula és la repetició”. Els nens aprenen repetint el que senten als adults, és fabulós veure com es fan seva la llengua.

Des de fa segles, a Euskadi -i podem dir el mateix de Catalunya-, els nens han seguit parlant la llengua dels pares malgrat els temporals de vent. La Il·lustració, tan afrancesada, tan oeuf, tan racional, va voler fer truites amb una sola llengua, una mentalitat que ha perviscut. Atxaga recorda que, fa uns quaranta anys, el prestigiós periodista Jean Daniel encara li preguntava a Umberto Eco: “¿No seria, la pluralitat lingüística, en la mesura que consolida divisions, alguna cosa negativa?” No cal dir quina va ser la resposta d’Eco. Quantes guerres hi ha hagut entre persones que parlen una mateixa llengua?

Però després de la Il·lustració francesa va venir el Romanticisme alemany. Seguint Isaiah Berlin, Atxaga ho explica així: “Alemanya se sentia en un racó d’Europa, com si no hagués fet res d’important: sense Segle d’Or, sense genis com Shakespeare o Cervantes, sense artistes equiparables als italians Leonardo, Miquel Àngel i molts altres... I en el seu sentiment d’inferioritatva es va acréixer davant d’aquella Gran França dels segles XVII i XVIII, on -entre centenars d’intel·lectuals i artistes- van aparèixer gegants com Jean-Jacques Rousseau, Denis Diderot, Jean le Rond d’Alembert, Voltaire i Napoleó”. El Romanticisme va donar aire a les llengües minoritàries, va bufar a favor de la diversitat, de la descoberta. Humboldt va passar pel País Basc i el 1801 va escriure de l’euskera: “És una de les llengües de més perfecta formació, sorprenent pel seu vigor, l’estructura de les seves paraules, la brevetat i gosadia de la seva expressió”.

“Els mals vents que es llencen contra les llengües minoritàries acostumen a ser, rere la màscara il·lustrada, classistes”, creu Atxaga, que segueix veient com els poderosos egg i huevo segueixen atacant el seu arrautza per totes bandes, també des de dins mateix de l’ordinador. De manera que un dia va escriure per e-mail “ Ondo lo egin ” [que dormis bé] i el dimoni de l’ordinador, sense ell adonar-se’n, li va canviar per “ Ondo love egging ”, que podria entendre’s com “Fes bé l’amor”. Doncs això, fem l’amor i no la guerra. En totes les llengües.