Vet aquí un país que, si als primers segles moderns, gràcies o per culpa del poder de la casa d’Àustria, va ser un model de cultura i productor de grandíssimes realitzacions artístiques -moltes al Museu del Prado-, va passar a convertir-se en un estat relativament anònim si no hagués estat pel fet que se’l van disputar, durant segles, les potències europees més diverses. Ara, com a seu de les principals institucions de la Unió Europea, és una ciutat important, paradís de la burocràcia i una font amb un nen que pixa.

Al llarg del segle XIX, Brussel·les va convertir-se en refugi de moltes persones perseguides per la justícia o insegures al seu lloc de residència: Marx hi va viure entre 1845 i 1848, fugint de la persecució de què va ser objecte a Alemanya i França. L’any 1851, arran del cop d’estat de Lluís Napoleó -que va acabar amb la Segona República i va instaurar a França el II Imperi-, Victor Hugo, que havia fet un llibre sobre aquest estadista amb el títol de Napoleó, el menut, s’hi va refugiar.

D’una altra mena va ser el refugi que va buscar-hi Baudelaire, l’any 1864, quan va canviar els aires malaltissos de París per diverses ciutats de Bèlgica, cansat de les crítiques i els plets que va haver de suportar quan va publicar Les flors del mal. Se n’hi va anar amb la idea -que procedia dels precedents que ja hem esmentat- que a Bèlgica, suposat país de gran liberalitat, podria guanyar-se la vida fent conferències, a diverses institucions, sobre els pintors francesos, sobre la pròpia obra, o el que fos. La realitat va ser que els ciutadans de Brussel·les, i d’altres llocs, gent amb poca substància cultural segons el mite francès que no ha parat de créixer, li van donar l’esquena. Molt poca gent va anar a les seves conferències, i els pocs que s’hi van presentar van xiular-lo: la societat belga era, i continua essent, molt benpensant, bien rangée en llengua francesa.

Baudelaire, furiós, va començar a escriure-hi un llibre que no va poder acabar -li va agafar un atac de feridura del qual va morir l’any 1867-, que va ser una altra de les fites del menyspreu que senten els francesos cap a aquests veïns del nord, i viceversa. En aquest llibre s’hi podia llegir, per exemple: “S’ha parlat tant de Bèlgica, que ells mateixos hi creuen. L’hospitalitat belga consisteix a atrapar els francesos pobres, afamats, i transportar-los immediatament a Anglaterra [...]. Però quan corre la brama que un francès té diners, el guarden amb molta cura, per menjar-se’l. Després, quan s’ha arruïnat, el fiquen ràpidament a la presó per deutes [...]. Així és com l’hospitalitat belga es converteix en un afer d’economia política, o de canibalisme”. Històricament, hi hagut gent que ha adorat Bèlgica i gent que l’ha rebentada.