La setmana passada van fer al programa Imprescindibles, del segon canal de RTVE, un documental dedicat al dibuixant Francisco Ibáñez, i l'Imprescindibles de la setmana anterior va estar dedicat al poeta Antonio Machado. Formo part d'una generació que està feta de rialles i de poesia, quioscos i exili. Conflueixen dues Barcelones a través dels dos artistes.

La de Machado és una Barcelona de pas, bombardejada per l'aviació feixista. Machado arriba a Barcelona per acabar a França, què és el morir. Primer para a l'Hotel Majestic i a continuació viu a la torre Castanyer, un palauet senyorial de la Bonanova, també confiscat per la Generalitat durant la guerra. Una generació se'n va i una altra ve, però el luxe es manté sempre, ho diu l'Eclesiastès. Perquè llavors Barcelona és una ciutat que no existeix (a la guerra només existeixen la guerra, la por i la mort), i la gent tampoc sap si està existint. Dels gestos amb els quals volem omplir aquest buit, en diem memòria històrica.

Nascut a Barcelona, criat al Born, veí de les Glòries (de quan hi havia l'Olivetti) i empleat de l'editorial Bruguera (que va estar molt de temps al barri del Coll), la Barcelona d'Ibáñez és la de la gent que més existeix, la que a la fi ha tornat a existir, la munió que surt a treballar i a escampar la boira pels barris populars, amb una profunda història humana i col·lectiva, que és la que surt a les novel·les de Juan Marsé. A les vinyetes d'Ibáñez té la mateixa rellevància una furgoneta fent el repartiment que la Sagrada Família. L'anècdota és la dimensió humana.

Igual que es dona amb Machado, la seva és una Barcelona per a gent que hi viu com de passada; potser perquè ni a Machado ni a Ibáñez els pertany la ciutat veritablement (ni tan sols amb el poema que Gil de Biedma va dedicar a Fabià Estapé n'hi haurà prou, per això). Més aviat, que no es pugui reconèixer Barcelona en l'obra d'Ibáñez és que Barcelona es nega a identificar-s'hi. Però Ibáñez ha fet un Opisso per acumulació. Els seus més de seixanta anys de professió apleguen la pilera humana que camina per Barcelona, com també es pot trobar a les fotografies d'Eugeni Forcano. Machado és un solitari que camina entre nosaltres. Ibáñez és cadascú de nosaltres i les nostres anècdotes.