MINÚCIES

Babilònia

Babilònia / GETTY Zoom

Com que no trigaran a arribar els fastos d’afirmació gai a Barcelona, serà bo que recordem que Petrarca va fugir d’Avinyó i es va tancar a Vaucluse (vall closa), també en territori francès, no lluny dels Alps que tant li agradaven. Allà va escriure, cap a 1342, una sèrie de sonets dedicats a rebentar l’estat dels costums de la cort papal d’Avinyó, en la qual, a més d’altres vileses, s’hi practicaven uns costums sexuals que tenen alguna cosa a veure amb incerts eclesiàstics dels nostres dies, i remeten en general a la disbauxa i la corrupció. Això molestava enormement Petrarca, que s’havia format en Dante, en sant Agustí i en la Bíblia, per la qual cosa va donar a la ciutat dels papes afrancesats el nom d’una de les grans capitals ominoses dels llibres sagrats, Babilònia: mater fornicationum et abominationum terrae (Apocalipsi, 17.5).

Són una colla de poemes (en edicions contemporànies solen portar els números 113, 114, 136, 137 i 138) en què Petrarca s’esbrava a través de la forma estròfica més emprada per ell, el sonet, adreçats possiblement a Giovanni Colonna, amic de Petrarca i membre d’aquella gran família que, tirant enrere, deia procedir de la dinastia Júlia i, en última instància, d’Eneas. (No conec ningú a Catalunya que vingui d’un llinatge tan antic, però algú deu haver-hi parent de Carlemany.)

Al sonet 114, Petrarca escriu: “De la impia Babilònia avui deserta / de tota vergonya i tot allò que és bo, / estatge del dolor, mare d’enganys, / per allargar la meva vida m’he escapat. // Aquí estic sol, i com que Amor m’hi invita, / cullo ara rimes, versos, herbes, flors, / parlant amb ell (Amor), pensant tothora / en temps millors; i això em conforta”.

Que Petrarca s’escandalitzés amb els costums degradats de l’Avinyó del seu temps no té, naturalment, res a veure amb la pràctica dels amors hodierns d’una o altra mena quan es fan amb un grau alt de seriositat. Però, ai las!, sí que té a veure amb els costums més deixatats que es troben en l’ambient gai de Barcelona -dels quals la premsa no parla mai, perquè els periodistes deuen ser tots heteros -, a l’esquerra de l’Eixample, a partir de mitjanit: sembla que ens trobem als antípodes de l’amor platònic petrarquià, i que això s’està generalitzant: enamorar-se no és moda. La gran excepció són les dones, com sempre comenta Rilke. Ens hi haurem d’acostumar mentre les lleis no es violin. Però no serà estrany que un o altre membre d’aquesta comunitat enyori les antigues relacions amoroso-sexuals, i li entrin ganes d’anar-se’n a viure a Sòria, posem per cas -on Machado també somiava idealment en Guiomar-, per mantenir unes relacions íntimes basades no solament en el goig, sinó també en el llenguatge.