CRÍTICA
Llegim Crítiques 26/10/2019

Si tu els dones ales, els alumnes volen

'Devaluación continua' d'Andreu Navarra. Tusquets. 288 pàg. / 19 €

i
Jaume Claret
3 min
Si tu els dones ales, els alumnes volen

Com tot llibre que polemitza amb l’actualitat, Devaluación continua ha rebut l’atenció dels mitjans. De les diferents aparicions mediàtiques, mirin de recuperar la tertúlia d’ Els matins de TV3, en què, des de la primera pregunta de Lídia Heredia, es fa evident que Andreu Navarra no és un totòleg com els companys de taula, ni algú a qui se li vegi el llautó de la ignorància o els llocs comuns, ni tan sols una d’aquestes caricatures amb la cantarella habitual sobre l’apocalipsi o el paradís. Sense haver complert encara els 40 anys, aquest professor barceloní aconsegueix que es faci el silenci perquè les seves paraules són una denúncia crua de les disfuncions de la secundària pública en àmplies zones del país. Ho han llegit bé: tertulians en silenci.

La denúncia no és nova. El 2001 Toni Sala publicava Petita crònica d’un professor a secundària. A diferència d’aquell precedent, construït com un dietari al llarg d’un curs acadèmic, Navarra planteja el seu llibre en la línia d’aquells informes urgents i documentats signats per Manuel Vázquez Montalbán, en què la vindicació dels bons professionals (professors en un cas, periodistes en l’altre) no rebaixava una càrrega crítica entesa com a necessària i higiènica si s’aspirava a una societat culta i democràtica. Perquè, malgrat els desastres que explica i les estripades puntuals, tots dos polígrafs barcelonins s’estimaven per damunt de tot la seva feina.

Navarra ens descriu centres on l’ascensor social és un record llunyà i on l’alumnat que arriba a la selectivitat es pot comptar amb els dits d’una mà. Classes on els continguts han desaparegut perquè el més urgent és evitar el conflicte o directament la violència, on la canalla assumeix rols que no els pertoquen perquè l’estructura familiar és una quimera, on hi ha casos de desnutrició i abús, d’analfabetisme i d’absència d’horitzons. La reacció governamental, tant la més propera com l’europea, prescriu màgics nous mètodes pedagògics que camuflen amb indicadors i burocràcia la degradació de la qualitat educativa d’avui i del futur professional de demà.

Devaluación continua té molt de testimoni en primera línia, com a professor itinerant per diversos centres de la gran metròpoli. Amb tot, i per evitar fer de l’anècdota categoria, Navarra cerca aliats en la premsa, en les xarxes socials, en les opinions públiques i privades de col·legues, i en assaigs previs (de Gregorio Luri a Inger Enkvist) que reivindiquen part de la metodologia clàssica enfront part de les novetats pedagògiques. Com subratlla ell mateix un parell de vegades, ni cerca idealitzar el passat ni defensa un nou ludisme, sinó prendre’s seriosament el que significa formar i ensenyar a la ciutadania de demà.

Sense fórmules abracadabrants, insisteix en dir-nos que el que s’ha gripat és el sistema, no l’alumnat. Amb la canalla sempre hi pots comptar, però hi has de comptar i donar-los ales. Com el també professor de literatura Daniel Pennac de Com una novel·la, Navarra aixeca acta d’esforços reeixits, d’alumnes modestos o brillants, de col·legues persistents... Perquè és evident que fins i tot en aquests centres públics de la metròpoli degradada hi ha esperança, sempre que s’acompanyi de voluntat per tirar endavant un programa de mínims sintetitzables en quatre axiomes bàsics: menys lleis i més pressupost; menys pressa i més paciència; menys intervencionisme polític i més autonomia educativa; menys invents verticals i més posada en comú de realitats contrastades.

stats