Crític
JOAN GARÍ

El testimoni de les víctimes

'Laetitia o la fi dels homes' d'Ivan Jablonka. Anagrama. Traducció de Marta Marfany. 408 pàg. / 20,90 €

El testimoni  De les víctimes / GETTY Zoom

Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i aquesta és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia 18 anys. El crim es va divulgar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, negant-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa -amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit una mica més en l’era de l’espectacle global.

Quan l’historiador Ivan Jablonka va topar amb aquesta història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Capote, també Laëtitia i la seva germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del pare biològic, mentre la mare en tenia prou amb la pròpia càrrega de trastorns mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no-ficció”.

Com a resultat de l’ambient de violència de la seva infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seva desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena missing white woman syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement més gran que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.

El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral -i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.

“No conec cap relat d’un crim -escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se’n. És el focus del judici, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fa perdre la vida i fins i tot la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.

La venjança és inútil

Laëtitia o la fi dels homes, alhora, també és un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són criatures patètiques al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat. Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el rebombori mediàtic que va ocasionar la seva desaparició el 2016.

El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se per comprendre.