CRÍTICA
VALENTÍ GÓMEZ OLIVER

El símbol, camí per alliberar-nos de l’espai i el temps

'Claves de simbología' de Jaime D. Parra. Fragmenta Editorial. 250 pàg. / 18,50 €

El símbol, camí per alliberar-nos de l’espai i el temps / FIRMA FOTO Zoom

Quan hom s’ocupa de matèries properes, però alhora allunyades, com la poesia, l’estructura poètica, la simbologia i l’avantguarda, cal fer-ho, com ens recorda Horaci, de manera clara, metòdica i en profunditat. Aquesta és la tasca que d’una pila d’anys ençà fa l’estudiós Jaime D. Parra. Especialista en l’obra de J. E. Cirlot, editor de nombroses antologies poètiques escrites per dones, com ara Poéticas del origen (Huerga & Fierro, 2019) i gran coneixedor dels estudiosos de la simbologia, el 2001 va publicar, com a coordinador, La Simbología. Grandes figuras de la Ciencia de los Símbolos (Montesinos). Ara hi torna amb Claves de simbología, on només figuren set grans estudiosos relacionats amb la cultura hispànica.

El llibre s’obre amb un pròleg d’Andrés Ortiz-Osés, que es pregunta pel “sentit del sentit”, és a dir, per la “significació simbòlica del sentit”. A continuació, l’autor ens aclareix en un prefaci l’ús que fa del terme simbologia, tot distingint, com feia Ananda K. Coomaraswamy, entre “el simbolisme que sap” -que és el simbolisme tradicional- i el “simbolisme que busca”, tal vegada el dels poetes, els qui busquen els símbols, com creia Cirlot. A més, ens ofereix la definició del terme símbol al glossari: “originalmente symbolon, elemento conciliador, relación analógica de los seres y las cosas”. La simbologia, afegim nosaltres, no és pas arbitrària, està basada en relacions d’objectivitat: la realitat, des del punt de vista simbòlic, està situada en una graella o xarxa de correspondències analògiques. Des de diferents òptiques -que constitueixen les seves temàtiques d’estudi- els set autors estudiats rigorosament en l’assaig ens ofereixen un panorama força complet sobre el fascinant i alhora complex cosmos de la simbologia.

Al primer capítol Parra ens parla de les grans tendències de la ciència dels símbols i justifica, a bastament, la tria dels autors. Cadascun dels sis capítols conté, en el títol, una mena d’epifonema o resum sintètic del contingut. Els esmentarem breument, amb els principals arguments tractats. En “ Marius Schneider: El sonido creador y los hindúes ” aborda la importància d’aquest gran musicòleg, la seva estada a Barcelona -on publica El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas (1946)-, i el que li va dir E. Zolla en una entrevista que li va fer (2002): “Per a mi la persona més important ha estat M. Schneider. Fou la persona que va conjuminar la musicologia amb la simbologia. Fet fonamental”. “ Juan-Eduardo Cirlot: el simbolismo musical ” tracta la música, la càbala i el sufisme; l’art i els seus símbols; les seves crítiques d’art a la premsa; la seva obra poètica, i el seu diccionari dels símbols. “ Elémire Zolla: Oriente y Occidente ” s’endinsa en els arquetips, l’androgin, l’alquímia; els quatre volums Los místicos de Occidente, i el seu gran coneixement sobre les cultures i literatures antigues i modernes. L’únic capítol amb dos estudiosos és “Gershom Scholem y Moshe Idel: Los fundamentos de la cábala ”. S’hi parla de Scholem i la càbala de la llum; d’Idel i la càbala del so; de la càbala catalana, i de càbala i poesia. En “ Henry Corbin y el Sufismo: El mundo imaginal ” s’hi tracta l’angelologia; la filosofia iraniana, i les grans obres de l’autor. Clou els set capítols “ Joscelyn Godwin: la recepción de la armonía cósmica ”, que s’acosta als estudis d’autors com Fludd i Kircher. També musicòleg, Godwin és l’autor d’ Armonías del cielo y de la tierra (1987) i Armonía de las esferas (2009).

Un glossari i una bibliografia essencial, molt equilibrada, completen el volum. Llegint-lo comprendrem com el coneixement simbòlic pot copsar, instantàniament, sense necessitat de formular-se com a discurs, un reguitzell d’analogies. És com un raig: ens mostra un camp d’analogies, una part de la graella simbòlica. Quan això s’esdevé, qui ho percep -el lector que ha llegit, comprès i meditat- experimenta un sentiment d’alliberament de les limitacions habituals de l’espai i del temps.