Es publiquen molts llibres, però pocs transmeten la sensació que seran de referència, o si més no de consulta obligada en el futur: L’ull i la navalla n’és un. L’autora, Ingrid Guardiola, ha fet de la mirada el seu ofici. Això vol dir que fa molts anys que mira el món a través de les imatges que es construeixen sobre ell. Ho fa des del món professional (fa anys que coordina la Mostra de Televisió de Qualitat, Miniput), el món acadèmic (el text és una “jibarització” de la seva tesi doctoral sobre una pràctica artística audiovisual) i gràcies a l’ajut d’institucions culturals barcelonines que aixopluguen espais de radicalitat, com el programa Soy Cámara del CCCB. No només analitza o estudia: també és autora d’un llargmetratge documental, Casa de ningú.

Per què és important aquest llibre? A més de la quantitat de lectures ben digerides, clàssiques i contemporànies, assagístiques i literàries que ofereix, és un text que fa preguntes adequades i que emet hipòtesis pertinents i plausibles sobre el món d’ara mateix: què fa que ens passem el dia enganxats a les pantalles?, quin nou temps, accelerat i excessiu, ha generat la col·lisió entre el món algorítmic i el món material?, ¿en què ens converteixen les xarxes socials: en “ciutadans pel canvi” o més aviat en productes monetaritzats que han de lluir tothora?, quina relació de pertinença o d’empoderament podem mantenir amb el món real o amb l’espai públic si ja no el trepitgem i només el mirem a través d’interfícies tecnològiques? Pantalles on consultem amb ànsia aplicacions que són propietat de grans empreses de maquinari o programari que ens vigilen, controlen i manipulen, i d’una manera encara més perversa que la que havia imaginat Orwell, perquè som nosaltres qui els cedeix aquest control cada vegada que ens “connectem” i de passada regalem centenars de milers de dades que ens fan perdre anonimat i autonomia. Aquest regal explica, entre altres motius, la pèrdua de la nostra capacitat d’emancipació col·lectiva: quantes revolucions fallides amb telèfons mòbils a les mans hem vist, ja? Era precisament perquè duien el mòbil a la mà, que no van funcionar, explica Guardiola: perquè portem l’enemic a la butxaca.

Guardiola proposa vies d’escapament: actituds individuals i col·lectives, exemples del passat i propostes de futur. La feina dels artistes audiovisuals que basen la seva creació en el found footage n’és una. ¿En què consisteix el found footage? És una pràctica que avui qualsevol adolescent fa com qui respira: agafar imatges produïdes per altres i reelaborar-les. Amb els contrarelats generats per aquests artistes, afirma Guardiola, és possible obrir escletxes i fins i tot començar a plantejar un nou contracte social entre el ciutadà i internet, aquest nou “espai públic” que de públic en té ben poc.

La negació com a resistència

Les propostes de futur tenen una dimensió gairebé literària, enfocada a pensadors, artistes i activistes: esborrar-se del món digital, perdre’s de debò, sortir del control dels gegants geolocalitzadors, exercir la dissidència del món contemporani sent anacrònics. Defugir la planificació dels buròcrates i la retòrica d’autosuperació dels emprenedors. Exercir la negació com “una forma de resistència, de contestació estètica, ideològica i moral”: no fer certes coses. Recórrer aquests camins, o traçar els que encara no existeixen amb les nostres passes, obriria la possibilitat de recuperar el que sempre havia estat nostre: l’espai comú, però també el temps que se’ns esmuny cada dia entre les mans.

El llibre toca moltíssims temes, tots significatius i que poden apel·lar a lectors molt diferents: aquesta versatilitat el fa més útil. No és un llibre de lectura fàcil, ni ràpida, però això també és intencionat: la lentitud avui és revolucionària. Perquè l’autora l’ha concebut no només com una eina d’estudi, que ho és, perquè és un assaig seriós i documentat sobre la història de la percepció de les imatges, sinó també com una arma de guerrilla per als que es cansin de mirar i vulguin començar a actuar.